The Long Winters ara que acaba l’estiu

En temps de blocs, myspace, youtobe o yendit són poques les vegades en que t’acostes a un dels teus antics amics d’infantesa: la televisió. Certament el progressiu desfàs audiovisual a base de programes imfumables unit a una xarxa que navega sense fronteres ni censura ha deixat la caixa tonta com un residu de telenoticies, futbol i Playstation (contant el seu lector de DVD com a tal).

Però encara, de tant en tant, et mires algo que val la pena. Va a dies com en el cas del Silenci? del canal 33, un programa presentat per Bibiana Ballbé, petarda oficial del Principat, musa nostrada de la moda i les noves tendències (puagh) i un accent forçat que vocalitza millor que la meva professora de català de l’institut. Doncs sovint la meva estimada Bibiana treu coses que estan bastant bé, és el cas dels The Long Winters.

Hi ha diverses coses que sorprenen a primera vista d’aquest grup:

- el nom, es tant melàncolic que et venen ganes de plorar

- són de Seattle, pàtria dels Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden o Nirvana (viva el grunge man’que muera!)

- el cantant té un aire al Ariel Santamaria, conegut regidor de l’ajuntament de Reus per anar als plens vestit d’Elvis i tenir la inclusió d’un follometre municipal dins les seves propostes electorals (don’t worry, be guantxi). Cada cop que més el veig més s’hi assembla el tipo!!!!

I de l’exterior passes a l’interior, és a dir, a la seva música que és el que val bastant la pena. Sense ser una referència típicament de Seattle ni molt menys, els nord-americans aporten melodies que es mouen perfectament entre el pop indie i el més comercial. El seu vocalista (aquell que s’assembla al Santamaria) té una veu que recorda als Counting Crows (van fer algo més apart del Mr Jones? Bé, deixem el tema) i ja fa un anyet del seu últim llarga durada: Putting the Days to Bed (Barsuk Records, 2006).

La història d’aquests llargs hiverns és una d’aquelles bastant típiques, un primer disc que no passava de prometedor i que va continuar amb un segon molt millorat que els portaria dalt de tot. Aquell When I Pretend To Fall provocaria que giressin per tot el món i que visitessin la nostra estimada ciutat en diverses ocasions. A destacar la cançó “Cinammon”, un tema que almenys a mi em recorda al gran (grandiós) Billy Bragg.

L’anima del grup és John Roderick, que apart de cantar porta tots els ets i uts de la banda donada la seva personalitat i eclecticitat. L’home, apart de historiador (com un servidor...bé, em falta algun que altre crèdit, val?) és tot un showman a sobre l’escenari, fet que arrenca un somriure constant del seu públic. Actualment està al caure el seu nou treball i no es passen per Barcelona des del Primavera Sound de l’any passat. Pel que diuen en directe són tot un espectacle així que haurem d’esperar a que tornin a dignar-se a viatjar a Catalunya per disfrutar-ne

Això és tot...llarg estiu amb els Long Winters!