Kevin Smith: cinema sense pretencions

Hi ha grans pel·lícules d’aquelles que formen part de la història universal que no he vist, diria que la majoria. No puc parlar sobre Buñuel, Federico Fellini o Orson Welles ja que tret d’Amarcod, Novecento i Ciutadà Kane no n’he vist cap altra d’aquests grans mestres del cinemascope. Imagino que deuen ser molt i molt bons però encara recordo la dormida amb la que vaig homenatjar a en Citizen mentre aquest creava un gran imperi. Tampoc m’agraden les pel·lícules de culturetas, aquelles que passen als cinemes Verdi i que no s’entenen. Metàfores i escenes on has de descobrir un simbolisme amagat que sembla genial però que jo no pillo. Imagino que Lost in Translation és el millor exemple. Agafa qualsevol modernillo del carrer i comentes que el film de la Soffia Coppola és la cosa més lenta i buida que has vist a la vida. Millor no ho facis o li agafarà un cobriment. Després estan les superproduccions. Amb aquestes mira, em distreuen però mai pago 7 euros per veure-les al cinema. Em sentiria estúpid fent cua per veure Spiderman VIII o Piratas del Caribe XV. Ja les agafarem del videoclub o li demanarem a la mula, que de borrar-les sempre ets a temps.

No se perquè faig aquesta introducció, però suposo que ajuda a entendre que m’agradi aquest tio. Les seves pel·lícules són estúpides, ridícules i escatològiques. Pensant-ho bé, és bastant xungo que digui que miro (i disfruto) amb les seves obres. Però és el que hi ha i per mi en Kevin Smith és genial. Ell està a aquell olimp particulars de directors que segueixo. Com he dit, no soc un gran expert en cinema i llevat del Kusturika, en Larry Clark i alguna del Woody Allen i en Tatantino no espero amb ànsia cap film.

Smith reuneix a les seves pel·lícules trets típicament freaks americans: afeccionat als esports (Hoquei gel), als còmics i a les pelis de culte (Star wars i coses del pal). El seu primer treball el va rodar al seu lloc de treball i en blanc i negre. Era Clerks (1994) i amb un recursos molt minsos va aconseguir rebre el primer premi al festival de Sundance (antiga mostra de films underground organitzada per l’actor Robert Redfort, actualment ja és gairebé un festival comercial més). Per poder rodar Clerks, Smith va haver de vendre tota la seva col·lecció de còmics i donar d’alta una vintena de targetes de crèdit amb saldo de 2000 dòlars. Rodada amb 21 dies i un pressupost de 20.000 dòlars, l’opera prima del freak de New Jersey va ser reconeguda mundialment pels seus diàlegs sarcàstics i incendiaris.

Seria el principi d’una saga que inclouria fins a sis films, tots relacionats entre sí per personatges i guió. Rodejat d’amics que després serien estrelles (els casos més sonats són Matt Damon, Ben Afleck i Jason Lee) va crear un submon que reflexa irònicament la societat americana. Després de les aventures dels dependents de videoclub de Clerks vindria una obra no menys brillant: Mallrats (1995). Amb l’aparició estel·lar de la Shannen Doherty (la inaguantable Brenda Walsh de Sensación de Vivir) la història tenia un guió ben simple: uns grups d’amics passant un dissabte a un centre comercial. Material més que suficient perquè en Kevin Smith en tragués petroli.

La pitjor peli de la saga: Perseguint a l’Amy (1997) i Dogma (1999), una genial i rebuscada història sobre déus i dimonis en plan apocalíptic (i divertidíssima és clar) tancarien el primer cicle de les pel·lícules d’Smith.

Però amb l’inici de segle, el director obès i sarcàstic va recuperar els seus antics personatges mentre treballava en guions com el de l’Indomable Will Hunting i dibuixava còmics de les seves obres. Jay y el silenciós Bob ataquen de nou (2001) va ser el retorn més esperat. Aquest parell eren dos dels elements més freaks que havien aparegut durant tota la seva filmografia. Un alt i prim i un baixet i gordet (el propi Smith) que es dedicaven a vendre marihuana, drogar-se i fer plans genials per a qualsevol bestialitat imaginable dia rere dia (per més referències, veure els croquis de plans a Mallrats) a ritme de heavy metal i de crits sordidors a qualsevol persona humana femenina que se’ls passi per davant. Sens dubte és una peli poc recomanable per culturetes varis. Però que coi, et rius un munt amb ella. No cal buscar-li gaires peus al gat: en té quatre (o no? mai he sapigut com va aquest tema dels tres peus).

L’última pel·lícula d’Smith ha estat Clerks 2(2006). Els antics regents del videoclub ara treballen a una cadena de fast food. I la història? Doncs la de sempre, una tonteria enfrascada amb diàlegs inacabablement estúpids que et fan caure del sofà de riure. No hi ha més. Sí, perdó...hi surt la Rosario Dawson, plus imprescindible a comentar per no perdres Clerks 2.

NO VEURE AQUEST VIDEO SERIA UN DELICTE :)
(promoció de Mallrats)