morning paper

Confiem-hi! (encara que sentiu petards)

2008-06-26T14:46:00.000-07:00

Aquesta no és una nit qualsevol, és la nit dels desacomplexats. Surten al carrer a cridar i celebrar que són espanyols, i sobretot que n’estan orgullosos. Sonen petards, també descomplexats. Aquests mateixos que aquests espanyols van comprar per Sant Joan, festa nostrada en la que s’utilitzen les escorrialles per gaudir una victòria forastera. Aquesta tarda Barcelona era el més semblant a un poble provincià desèrtic de la bonica Extremadura, aquella que tants diners ens costa a tots els catalans. Però bé, anar desmembrant tòpics en una nit com la d’avui no serveix per gaire més que desfogar-se i odiar, encara més, tots aquells veïns que mentre provaves de mantenir el cap fora de la davallada russa cridaven cada gol com si estiguessin posseïts per l’esperit "rojigualdo” de la "furia".

I ara que ens queda? Veurem demà a les notícies les celebracions i el cap de setmana a seguir resant aviam si, per fi, toca la loteria. O no, queda esperança.

Només acabar el partit m’ha vingut la seva cara al cap. Segurament és el primer jugador estranger del Barça que recordo. Es deia Gary Lineker, era anglès i jugava de davanter centre. Va fitxar la temporada 1986 després de fer un bon mundial de Mèxic i va aguantar només tres temporades fins que el (geni) Johan el va col·locar d’extrem i l’home va marxar amargat de l’holandès. En Gary sempre tenia dues coses apunt, un somriure d’orella a orella i la cama dreta més oportunista de la història. Sabeu el típic jugador que col·loca la bota a la línia per marcar encara que la pilota ja entrés? Doncs això feia en Lineker i es feia un tip de marcar gols.

Doncs bé, en Gary va tenir un dia molt trist dins la seva brillant carrera futbolística. Era l’any 1990 i aquell era estiu de mundial. La semifinal d’aquell campionat seria un apassionant Anglaterra – Alemanya. L’equip britànic, que comptava amb Lineker, Chris Waddle, i un jove Gazza va estar atacant tot el partit. No va haver-hi manera de batre la porteria alemanya, i els teutons es van dedicar a defensar gràcies a l’ordre que imposaven Mathaus i Bremhen. Finalment els anglesos van perdre als penals de manera totalment injusta. Al acabar el partit en Gary va somriure, com sempre, i va etzibar al periodista de torn una frase que quedarà per a la història del futbol:

"el futbol és un esport molt simple, 22 jugadors lluiten per una pilota durant 90 minuts i al final sempre guanyen els alemanys”

Confiem-hi, paraula d’en Gary

Se'ns pixen a sobre i en Moratinos diu que plou

2008-06-17T16:03:00.000-07:00

Canvieu el nom propi del Ministre d'Exteriors per qualsevol que us vingui de gust. Això del “i diuen que plou” s'ha utilitzat en infinitat d'ocasions per fer pales un sentiment de rebuig cap a una classe dirigent que no para de mentir i als que no parem (no paren) de votar cada quatre anyets. També hi ha altres versions del lema en si, és el cas del “i els mitjans diuen que plou”. Aquí, com moltes vegades la cosa apunta als mitjans de comunicació que segueixen el joc del poder central. En aquest cas n'explicaré un que m'ha fet gràcia i tot.

La declaració és qüestió és la següent: “poco más de 800.000 irlandeses no deben decidir el futuro de un Tratado aprobado por casi 458 millones de europeos”. Frase de Miguel Angel Moratinos que reprodueix el diari El Mundo i que s'ha pogut veure en imatges als diversos informatius del migdia. Penseu un moment en el cas. Diu que 458 milions d'europeus han (hem, perquè aquí inclou l'Estat espanyol) aprovat el Tractat de Lisboa? Com? Aviam, anem per parts, o jo he viscut en una càmera aïllada des del 13 de desembre de l'any passat o diria que no m'han donat la oportunitat de votar aquesta nova Constitució Europea. Pel que veig algú ha aprovat per mi aquesta carta o el que és pitjor, algú ho ha fet sense consultar-me.

Entrem doncs en un dilema certament graciós. Que considerem que ha de valer més, els 800.000 que han votat que no a la Republicà d'Irlanda o els 456 milions que no han pogut opinar? Entra en algun cap pensant dels dirigents europeus que potser no seriem 456 milions si els que formem part d'aquesta immensa xifra poguéssim opinar? O potser tenen por que passi el mateix que va passar amb la Constitució Europea? Quantes preguntes sense resposta, o sí.

Recordem que va passar amb la Constitució Europea. El 20 de febrer de l'any 2005 els habitants de l'Estat espanyol estàvem cridats a les urnes sota el següent pretext (o pregunta): ¿Aprueba usted el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa? El resultat d'aquell referèndum va ser la participació més baixa a Espanya (Països Catalans, Euskal Herria i Galiza inclosos, evidentment) des que es va acabar el regim franquista. Només van votar un 42% de les persones amb dret a vot. Val a dir, també, que el resultat va ser inapel·lable si veiem els resultats, un 77% de vots afirmatius i un 17 de negatius.

Però es clar, Spain is different que diuen i la mateixa pregunta va ser formulada a l'Estat francès i Holanda amb un no rotund com a resultat. Després d'aquestes dues travetes la Constitució Europea va morir en silenci mentre es gestava la nova cacicada antidemocràtica europea: el Tractat de Lisboa, una nova carta magna que manté tot allò que no agradava de la que havia sortit de Roma l'any 2004. Es segueix apostant per l'Europa dels estats i no dels pobles, es segueix marginant el català a les institucions i es segueixen mantenint els principis del capitalisme i les desigualtats socials que comporta.

La diferència entre i una i altra és que aquesta segona s'ha aprovat de facto i sense consultar als ciutadans. Però no ens enganyem, hi ha una cosa del referèndum anterior que tampoc ens van explicar gaire: no era vinculant. Així que vist com ha anat tot plegat un prefereix aquest Tractat de Lisboa. Segueix sent el mateix que era abans, però almenys ara no ve tot farcit d'un flaire fals d'una democràcia inexistent

Se'ns pixen a sobre... i diuen que plou!

Gràcies Irlanda!

La llum i la foscor de l'art

2008-06-15T15:58:00.000-07:00

Roda la pilota, el món roda. Es sospita que el sol és una pilota encesa, durant el dia treballa i durant la nit salta pel cel, quan és la lluna la que treballa. Tot i això, la ciència té diversos dubtes al respecte (Eduardo Galeano al darrer capítol de "Futbol a sol y sombra")

Expliquen que fa uns anys un gran afeccionat de Boca Juniors va demanar com a darrera voluntat que el fessin soci de River, així se'n anava un d'ells va explicar. Estem d'Eurocopa i fa uns anys la va guanyar Dinamarca, que havia entrat de rebot i els seus jugadors gauiden de cerveses i discoteques poc abans de la final, que van guanyar, contra la disciplinada Alemanya. Recordo un jugador que es deia Robbie Fowler, jugava al Liverpool i va ser sancionat per la Federació Anglesa per haver ensenyat un missatge de suport als vaguistes miners de la ciutat després de marcar un gol. Catàstrofe la del Machester United, que van perdre mitja plantilla a un accident aeri prop de Munich quan tornava d'un partit de la Champions League. Com oblidar a Jesús Gil, president de l'Atletic de Madrid que comentava amb el seu cavall Imperioso si destituïa l'entrenador o no. Un altre dirigent, Bernard Tapie, president de l'Olimpique de Marsella, tenia una gran carrera política al davant que es va trencar quan va entrar un any a la presó per haver comprat un partit de la lliga francesa. Però el futbol el fan els jugadors com Cruyff, que abans de ser una estrella mundial netejava les botes dels jugadors del primer equip de l'Ajax d'Amsterdam. La competició reina del esport rei són els mundials i en cap s'ha vist una jugada com la del Cebollita Maradona a Mèxic'86, el millor de la història. El partit més llarg també ve de l'Argentina, un Argentinos Juniors contra el Racing de Avellaneda va acabar després de 44 penals, les grades de l'estadi semblaven un desert després de l'últim xut. El futbol també és una empresa, com Nike, la mateixa que va obligar a Ronaldo, davanter titular del Brasil al mundial de França, a jugar la final quan la nit abans havia patit una greu crisi epileptica.

Tot això i més és el futbol, tot això i més és “Futbol a Sol y Sombra”, l'homenatge de l'uruguaià Eduardo Galeano a aquest món. Un recull de vivències personals i històriques que giren al voltant d'aquest esport vista des del vessant esportiu però també amb la visió crítica d'un intel·lectual d'esquerres com Galeano. Històries grans i petites entremesclades amb un fil conductor basat en capítols que no superen les tres planes d'extensió. Una injecció d'aire net a la superficialitat amb la que es viu aquest esport des del mitjans esportius.

L'escriptor dona la volta al que tots coneixem del futbol, amb la reconeguda pretensió d'ensenyar dues cares, la de l'art i la dels diners. Aquest esport, ens ensenya Galeano, és una passió entranyable que conviu amb una cara obscura de negocis i multinacionals que han aconseguit canviar la percepció pública de la pilota. Els negocis de la FIFA i la UEFA entren amb clara contradicció amb el que sent un aficionat romàntic com es declara aquest escriptor. La intenció és ensenyar que darrera de les misèries s'amaga un esport a priori noble a la par que tècnic i cal que l'afeccionat en sigui conscient.

Aquest estil que utilitza Galeano, intercalant humor i emotivitat amb episodis desagradables, és el mateix que ha utilitzat a llibres com “El gran libro de los abrazos”. S'agafa de capítols curts i concisos amb un estil narratiu que es fa fàcil de llegir i que t'animen a començar el següent. Amb un vocabulari exquisit fuig dels tòpics futbolístics com fa la bona escola periodística que representen gent com Santiago Segurola o Martí Perarnau o persones com Johan Cruyff o Jorge Valdano. Sempre és un gust llegir intel·lectuals escrivint sobre un genere tant desprestigiat com l'esportiu i un plaer que ho considerin i ho elevin a la categoria d'art.

Testimoni (in)directe

2008-05-29T03:48:00.000-07:00

La nit del dilluns l’esperàvem amb expectació. Antena 3 estrenava el programa GPS Testimonio Directo on, segons explicava la pròpia cadena, es desmuntarien o confirmarien alguns dels topics que corren pel món. Com sempre, els més agraciats del reportatge seriem els catalans. Un fet poc original i bastant vist dins les cadenes de televisió estatals. Els fets els presentaven bastant innocentment però el fons és terriblement maquiavèl·lic. A priori agafen un tòpic nostrat i el desenvolupen d’una manera frívola i superficial per arribar a conclusions sense base i gratuïtes.

I es clar, els catalans som els més receptius (per ells) de tòpics i insinuacions sobre lo dolents que som i com odiem a la resta d’habitants de l’Estat espanyol. Però es clar, els nostres clixés estan ja molt tocats: els catalans som anti-espanyols, no parlem castellà i, es clar, som uns garrepes.

Anem tòpic per tòpic. El primer és que som enemics de la causa imperial espanyola. Col·loquen un cotxe a dues passes de la Plaça del Mercat de Vic. No és un cotxe qualsevol sinó que està farcidet d’elements que ells mateixos qualifiquen com a “espanyolistes”. Banderes del toro, enganxines de la Legió i un tuf a ranci que feia basarda aparcat enmig de la capital d’Osona amb una càmera oculta en el seu interior. Tota una nit esperant que algú el cremés o, com a mínim, li punxés alguna cosa. Doncs res, quina decepció! Un parell de joves que se’l miren amb ulls incrèduls i que, a molt estirar, llencen algun exabrupte a l’aire. Missió complerta, s’ha desmuntat el tòpic que els catalans cremem cotxes amb elements estrangers. El segon repte era encara més complicat, atenció: Camara oculta en ma i intentarem parlar en castellà a Vic. Quina fredor, quin perill per la periodista encarregada d’aquesta aventura. Segon problema, a Vic tothom i millor o pitjor, parla castellà, almenys si així ho demana el seu interlocutor. Quin fracàs, estem pitjor del que pensàvem, vaig pensar.

Però es clar, ens estaven deixant massa bé i calia remeiar-ho. El darrer experiment no té desperdici: Una dona maleta en ma a l’Estació de Sants, sense diners i amb intenció de tornar a casa, Madrid. Demana i demana i aconsegueix, en una hora, 22 euros (per cert, més del que cobro jo per escriure aquestes línies). La mateixa dona fa el mateix a l’estació madrilenya d’Atocha i aconsegueix quasi 70 euros. Resultat de l’experiment: els catalans som garrepes. Doncs jo li dono la volta i trec una altra conclusió: els catalans no som garrepes, som acollidors i volíem adoptar a la noia i ensenyar-li a cremar cotxes espanyols i a oblidar que existeix el castellà mitjançant ikastoles a la catalana. En canvi, a Madrid l’únic que volien era fer fora aquella catalana infecte. Què fàcil és banalitzar i inventar...

Hey Mr Danger

2008-05-23T12:13:00.000-07:00

Recordo els inicis del rap en castellà. D’entre els primers grups més o menys destacables hi havia uns mallorquins anomenats La Puta OPP (res a veure amb el Partit Popular). Si d’altres grups apostaven per provar d’innovar i aproximar la música negra a la Peninsula aquests bàsicament feien lletres i ritmes per ballar i riure una mica. “Don Simón” o “Legalizala” són títols de cançons que evoquen al típic grup d’institut que fa un grup d’ska, però ells no, la OPP feia rap amb millor o pitjor resultat. Avui llegint La Vanguardia he recordat d’un tema seu, és deia “Jose Mari” i la tornada era ben clara: “Ei Jose Marí, Ei Jose Mari. Deja la política y hazte rastafari”.

Realment la secció de política d’avui al diari Godó feia por. Una entrevista a un ministre del (racista) govern de Belrusconi, les tension del PP i un Thierry que en comptes de fer gols fa petardos. Entra tanta diversió m’he parat a un titular que m’ha tret un somriure irònic que s’acompanya d’aquella expressió tan polaca: que cabron!

“Con mi apoyo, el golpe a Chavez igual habría triumfado”. Paraula de Jose María Aznar, que en comptes de fer cas a la cançó ni s’ha deixat rastes ni fuma herba aromàtica sinó que es dedica a anar voltant pel món simulant ser un intel·lectual via les FAES, una associació de suport ideològic a les tesis de la dreta espanyola. Aquest cop han estat els peruans els afortunats de gaudir amb la seva presència i el cert és que l’home s’ha despatxat a gust. Segons va explicar és una “tonteria” pensar que va participar al cop contra el Govern Chavez l’any 2002 ja que si hagués volgut participar “el cop no hagués perdut” explica Aznar. Gran la prepotència amb la que es desmarca en Jose a Lima. Segons explica no va volar prendre part per ningú i es dona el gust d’assegurar que va rebre una demanada d’ajuda del govern cubà per treure Chavez de Venezuela.

El que es cert és que aquell fou un cop d’estat dirigit per les elits adinerades veneçolanes en contra d’un govern elegit democràtcament i, per tant, totalment legítim. Però tot formava part d’un entramat que pretenia evitar moltes de les coses que han succeït després a llatinoamèrica Aquesta intent d’acabar amb la revolució bolivariana va comptar amb l’aval imperialista americà, es clar. Es van detectar diversos espies amb carnet de la CIA durant la revolta i tant Bush com Aznar van reconèixer el cop com una forma legítima de treure Chavez del poder. Ho explicava Miguel Angel Cortés, Secretari d’Estat per la Cooperació Iberoamericana durant el temps del cop, a el País, un diari que no es pot dir que sigui gaire pro-Chavez gràcies als diversos mitjans privats que PRISA controla al país. Segons Cortés, "El embajador Manuel Viturro siguió las instrucciones que le transmitimos desde Madrid y junto con el embajador de Estados Unidos en Caracas acudió a reunirse con el flamante presidente provisional Carlos Carmona el 13 de abril de 2002. ". Per tant, és evident que Aznar va donar suport als colpistes, almenys a nivell moral. Les proves físiques no s’han ensenyat, però potser no fan tanta falta quan no només Chavez defensa la participació de l’executiu espanyol sinó que el propi Miguel Angel Moratinos, ministre d’Afers Exteriors ho ha afirmat en més d’una ocasió. Per cert, Quan Carlos Carmona entra (es creu entrar vaja) al govern provisional (que ell s’inventa) el primer que fa es donar les gràcies a RCTV, el mitjà que va televisar el cop i el principal impulsor mediàtic de l’assumpte (després li deneguen la renovació de les llicencies i encara ploren, veure per creure el victimisme ploraner i mentider de la dreta colpista i feixista).

Dit això, és evident i públic que Aznar va participar del cop, masses interessos PRIVATS hi tenia Espanya a Veneçuela i amb la pela no s’hi juga que diuen alguns. Però bé, el del bigoti, el Cowboy de Texas i RCTV van fracassar i després de Chavez vindrien Bolivia i Ecuador. El socialisme del segle XXI, tesi plantejada i defensada pel gran sociòleg Heinz Dieterich, s’estén com una taca d’oli per llatinoamerica sense que la dreta reaccionaria pugui actuar, de moment.

Una setmana qualsevol

2008-05-13T17:18:00.000-07:00

Entre punts de mira, posts musicals, treballs de la universitat i encàrrecs varis he perdut la costum d’escriure sobre banalitats que em venen al cap. M’encanta anar teclejant sense mirar enrera ni caure en si t’està sortint bé o malament, bàsicament perquè no et preocupa. Ara em ve gust, i per això aquesta nit simplement escric, per escriure.

Cansat de caminar: I és que reconec que la relació entre aquest bloc i el meu ciclomotor no és la més bona. Cap el setembre recordava els familiars, vius i difunts, del tio que m’havia robat la moto. Aquesta vegada no me l’han robat, aquesta vegada soc jo que he provocat un accident. Llevar-se ràpid i fer tard a classe. Agafar la moto i baixar el carrer del Carme per tal d’esmorzar una Yamaha de 100 quilos i una Vannette de cinc places no és la millor manera de començar el dia. Jo ho vaig fer i no ho recomano

Consumisme salvatge: L’óstia en qüestió va ser culpa meva, sí. Vaig girar el cap per mirar un aparador on, a cinquanta per hora, m’havia semblat veure unes bambes amb bona pinta. Ridícul, ho sé. El resultat és que ara a la meva scoopy li fa falta una reparació amb pinta de cara i, per més inri, les bambes vistes de prop eren horribles.

Al carro dels guanyadors: Vist que el motociclisme no era el tema de la setmana i després de la humiliació (en forma de passadís i casimanita) al Bernabeu calia apujar la moral. Poques coses funcionen bé a la casa gran del barcelonisme ara mateix. Així que el diumenge vaig anar a veure al Futbol Sala (victòria i anem a semifinals) i el Hoquei (una altra vegada campions d’Europa). Això sí, tots i cada un dels meus viatges al Palau en Metro. “Que no estamos tan mal hombre!” (Jan dixit).

La mula mola: Resultats desiguals pel que fa a les baixades d’internet de la setmana un cop escoltades a l’Ipod (ara camino més i escolto molta música!!!). Resumint: El disc dels Rumble Strips és una bomba de rellotgeria que comentaré properament al bloc musical, m’encanta i hem té enganxat. Els South San Gabriel i el seu nou àlbum no se si és mediocre o una petita joya, no sé si és opitmísta o cru. Caldrà escoltar-lo més. Finalment, i per acabar, el disc d’M83 és l’escorrialla (que malament queda mare meva, amb lo que m’agradaria escriure basura) més gran que he escoltat en molt de temps.

Llir entre cards: Així és titula, com tots sabeu, la secció d’en Salvador Sostres (Aka SS) al diari Avui. Resulta que l’home va passar per la meva facultat i després la va deixar verda a la seva columna d’opinió. A la universitat això ha calat de diverses maneres: els indignats i els ressignats. En Sostres et pot agradar o no, a mi no m’agrada tot i que de tant en tant em faci gràcia el que escriu. Però em fa gràcia perquè m’ho prenc com una broma, perquè és un bufó, un pallasso i fa riure. Punt i final

Últim dia de vacances per la cara: Ja podem dir definitivament que comença l’sprin definitiu de final de curs. En un mes estaré amb l’stress d’exàmens i qualificacions. Està bé, farà solet i tal. L’únic problema és que llavors serà el tret de sortida al procés sobre on treballarem, on farem les pràctiques, que passarà amb les Festes de Gràcia, on anirem a l’estiu... quina mandra tot plegat!

Mulla’t pel Franki: Ho vam fer i ho seguirem fent. En Franki fa dues setmanes que està segrestat a Can Brians. El dissabte passat més de dues mil persones vàrem manifestar-nos pel centre de Barcelona per tal de reclamar el seu alliberament. Plovia molt i feia fred, però imaginar que en Franki torna a agafar el megàfon ens dona força per seguir cridant que el volem a casa.

...i finalment un lloc on anar, a l'estiu o quan sigui...

Punt de mira (III)

2008-05-04T04:56:00.000-07:00

Dilluns al matí no vaig anar a classe. Molta feina retardada i un despertador tancat més o menys conscienment per quedar-me a casa i no passar per la facultat fins la tarda. Sona el movil, un missatge. Nomes mirar l'aparell me'n adono, notícia d'aquestes en cadena: Ja s'han endut en Franki.

L'han segrestat i ningú ho explica (a en Franki)

Recordo que havia parlat amb ell feia pocs dies. El seu cas s'havia reobert feia una setmana i la concentració que feien a Terrassa era l'excusa perfecte per parlar-ne a l'informatiu que fem a classe dues vegades per setmanes. Trucada ràpida, li explico que l'entrevistarem per la radio de la Pompeu i ell, tot i que està liat amb advocats, accedeix amb la seva amabilitat de sempre. L'editora d'aquell informatiu era la Mariona. Al acabar l'entrevista, en Franki li donava les gràcies, unes paraules sinceres, per interessar-se pel seu cas. Sé que molta gent que llegeix aquest bloc el coneix així que el que explico no és cap sorpresa. Els que tenim la sort de ser coneguts seus, encara que sigui de passada, sabem que en Franki fa les coses amb un somriure a la boca, amb la voluntat d'ajudar i posar pedretes, potser minuscules i sempre necessàries.

De les paraules d'en Franki se'n desprenia por, un temor i una inseguretat que ens demostraven que sabia que en qualsevol moment podia arribar la mala notícia. I va arribar dilluns. En poques hores era portada a Vilaweb, els mails omplien la bustia de molts i els missatges et colpien una vegada darrera l'altra fins fer-se quasi rutinaris. En Franki estava acusat de despenjar una bandera espanyola de l'ajuntament de Terrassa durant la Festa Major, segons va dictar el jutge (ex-jutge militar durant l'época franquista) s'havia ultratjat la bandera espanyola. D'aquella dia li sumaven atemptat contra l'autoritat i desordres públics pels mateixos fets. Tot quadra: 2 anys i 7 mesos de presó.

Tot quadra? No, es clar que no. Desenes de testimonis aseguren que durant l'estona que van passar els fets, en Franki estava a la zona de les festes alternatives provant de tenir-ho tot enllestit per aquella nit. Com passa en molts d'aquests casos, és la paraula de la policia contra la de gent que prova de canviar les coses, i aquesta darrera no compta. Ni és la primera vegada, ni serà l'última. Aquests cas em recorda, salvant les distàncies, al dels 3 de Gràcia. Tan en Franki, com en Josep, el Bote i en Xolo eren gent que treballava, i molt, per trencar els murs silenciosos de l'establishment social. Tancar-los a tots ells suposa, no només una “lliçó exemplificant” per la resta d'activistes, sinó que també és la resposta policial i judicial de desestructuració d'un moviment. A Gràcia sabem molt bé què suposa un cas així. Quan et possen per davant uns amics, la resta de feina que feies passa a segon pla i l'únic que vols és ajudar-los, aconeguir que tinguin suport social i que s'acabi el més ràpidament possible el malson. Amb els 3 de Gràcia ens van tenir 4 anys sense respirar, el mateix que pretenen ara amb la lluita terrasenca per un món millor. Llavors els que patiem érem independentistes i socialistes, ara són okupes, tots en el mateix vaixell, tots navegant en la mateixa direcció.

Aquell dilluns, com deia, vaig anar a periodisme polític. Fins les 18, hora en que s'havia convocat una marxa davant al presó Model. Ja feia hores que els amics d'en Franki es concentraven al carrer Entença i s'havien produït fins a dues càrregues. Donem la volta a la presó mentre almenys trescentes persones cridem i cridem. Ens deixem la veu perquè en Franki senti que no està sol, que a fora l'estem esperant i que no estarem callats, i molt menys quiets, fins que no en surti. Finalment els Mossos d'Esquadra ens van tallar el pas a l'alçada del carrer Rosselló. Molta estona quiets fins que el gruix de la manifestació, que ja havia crescut considerablement, decideix dirigir-se cap al carrer Nicaragua, on hi ha la seu del PSC. Eren dos quarts de vuit i tenia feina a fer, vaig a agafar la moto per anar cap al barri.

Alhora de sopar, com cada nit, faig la ruta de webs pertinents per estar informat del que passa. Espero veure una notícia positiva, se que és una esperança inutil, però estic segur que l'entrada d'un noi a la presó pel simple drapo forani serà portada d'algun lloc. Com sempre, equivocat i trist apago l'ordinador. Un dels breus del dia és que hi hagut incidents a la seu del PSC del carrer Nicaragua, el motiu, sempre és el de menys.

PD. El dia 10 de Maig hi ha la manifestació de suport a en Franki a Barcelona. Atents a les convocatòries!

Punt de mira (II)

2008-04-26T16:09:00.000-07:00

Avui tenia ganes de parlar de les diades. Sí, són dues i seguides. El 23 d'abril al Principat i el 25 d'abril al País Valencià. Ja són 301 anys de la batalla d'Almansa i l'inici ocupació borbònica al sud dels Països Catalans. Segurament que la manifestació d'avui haurà estat tot un èxit i és del que m'agradaria escriure. Però no, parlava amb l'Iñigo, company anticapitalista madrileny exiliat Los Angeles, quan m'ha explicat el nou episodi viscut ahir a les entranyes d'una comissaria de la Guàrdia Civil

Aquí es tortura i ningú ho explica (a Aitor Alberdi)

Com passa tot sovint haig de buscar la informació fora dels mass media. Remiro Indymedia i trobo aquest titular: “Hospitalizado uno de los últimos detenidos después de autolesionarse tras cinco días de incomunicación”. Evidentment les detencions a membres de l'Esquerra Abertzale a Euskal Herria són constants, per tant, es complicat saber qui i quan en són els nous. Setmana rere setmana llegim als mitjans com a joves i no tant joves els és aplicada la llei antiterrorista. 5 detinguts per Kale Borroka a Oiartzun, 3 detinguts per col·laboració amb banda armada a Gasteiz. És una constant.

Però aquí acostumen a acabar les informacions, encara que, moltes vegades, la notícia comença justament on els Mèdia l'abandonen. Un inici que s'acompanya de cinc dies d'incomunicació on els sospitosos són sotmesos a vexacions i tortures segons, no sols els propis protagonistes, sinó també Amnistia Internacional (com diu aquest enllaç del diari Publico). Ens em acostumat a que ens expliquin que acusar de tortures quan s'aplica la Llei Antiterrorista està al manual de qualsevol bon etarra. Què li expliquin a en Martxelo Otamendi, director del diari Egunkària i torturat en dins el sumari 18/98. Deixeu-me dubtar que en Josu Ternera li envies un mail al periodista basc donant-li ordres de denunciar tortures inventades. Es tortura, i no sols a sospitosos de delictes de sang, també a periodistes com en Pepe Rei o el propi Otamendi, escriptors com Iker Casanova o estudiants. És tortura a gent que ha encartellat un poster de Segi (la organització juvenil més nombrosa d'Euskal-Herria i la més activa de l'Estat). Es tortura per donar un simple pamflet de Gestoras Pro-amnistia. Sento repetir tant aquest verb, però avui no es una bona nit com per estar al tanto dels recursos literaris.

Després de cinc dies d'incomunicació, l'Aitor Alberdi, jove natural d'Orereta, resta a l'hospital després d'haver intentat de tallar-se les venes a mossegades. Podeu llegir la noticia més completa a Gara, però no crec que calgui reproduir més del que heu llegit a la frase anterior. Detingut a principis de setmana per ordre del jutge Grande-Marlaska, el jove ha explicar a la seva família que va voler morir abans que seguir patint les tortures psicològiques que portava cinc dies al cap. 120 hores on els antics grisos han tingut sota la seva ma la vida d'un noi per destrossar-la. Ara mateix no vull saber quin és el delicte de l'Aitor, no m'interessa, no vull saber si és culpable o innocent del que se l'acusa. El que m'agradaria és que, per una vegada, es denunciïn aquests fets i els culpables ho paguin. No seria la primera vegada, però si una segona excepció. A l'altre post parlava de la Operación Garzón. Aquella cinquantena d'independentista van haver de tardar més de vint anys, però finalment el jutge d'Estrasburg els va donar la raó: A l'Estat Espanyol no s'investiguen les tortures.

Amnistia Internacional diu que es tortura, Estrasburg diu que no s'investiga. Per què no s'investiguen? Forma tot part d'un manual? De debò ens creuen tan ineptes per pensar que tot és una pura consigna?

Punt de mira (I)

2008-04-17T13:50:00.000-07:00

Ara sí, avui començo el cicle d'articles sobre anàlisi d'actualitat per un seminari que tenim aquest trimestre a la carrera. Un cop per setmana donaré la meva opinió sobre temes que són notícia i el tractament mediàtic que reben. Per fer-ho més fàcil i poder anar penjant altres coses que em vinguin de gust, aniran per capitols i tots amb el mateix nom. Que la força i el feedback ens acompanyi.

El feixisme avança i ningú ho explica (a Guillem Agulló)

Jo tenia dotze anyets i recordo la notícia perfectament. Era l'época post-olímipica, embriagats encara per la imatge que Catalunya havia donat al món l'any 1992. Era l'esclat independentista d'aquelles dates, jo era petit i no coneixia l'Operació Garzón més que per comentaris dels meus familiars i de llegir pintades que s'acompanyaven de noms estranys com Maulets o l'MDT. Anys després sabria de primera ma que va suposar tot allò. Però el fet és que un noi català d'aquells temps ja volia tenir, com fos, la recordada pancarta del Freedom for Catalonia o aquella samarreta amb un somrient "Espanyol jo?". I va arribar l'abril del 1993, sí, fa quinze anys.

Era de matinada quan en Guillem Agulló, fill de Burjassot, fill del País Valencià, fill dels Països Catalans, queia al terra cosenqüència d'un ganivet marcat amb la creu gamada. El seu delicte, estimar la seva terra i militar a la organització juvenil Maulets. Eren temps on encara és vivia un ambient minimament polititzat (almenys més que ara) i la gent del carrer conèixia l'existència de tots aquells grups que durant la "trancisió" havien actuat sota ordres feixistes. Ara pocs joves sabrien posar en un mapa polític organitzacions d'ultra-dreta dels anys 70 i 80 com els Guerrilleros de Cristo Rey, la Alianza Apostólica Anticomunista o el Batallón Vasco Español, autors de la mort del militant i principal ideòleg d'ETA, Argala. Per això, aquell no va ser un fet que passes desapercebut. Milers de persones ploraren la mort d'Agulló mentre un crit de ràbia esclatava un independentisme encara coix després del que van suposar els Jocs Olímpics.

Però som al 2008, i tots hem canviat, no sols de segle, també de mentalitat. Estem a l'época de la democràcia i l'estat de dret, només amenaçat per això que diuen terrorisme global, o això ens volen fer creure. Els nostres carrers ja no entenen d'ideologia i al parlament costa deu i ajut trobar les diferències entre els eixos dreta-esquerra als diversos partits polítics que ens representen. Ara, les organitzacions feixistes campen pels nostres carrers, són legals i fins i tot es presenten a les eleccions sense que ningú alçi la veu. Ja no es té la sensació que s'ha d'actuar davant aquest tipus d'intolerància social i no passa res veure que en Pedro Cuevas (màxim responsable material de la mort d'en Guillem) es presenta a les eleccions municipals sota les sigues d'Alianza Nacional a la localitat de Xiva.

Doncs les coses no haurien d'anar així, i els mitjans n'acostumen a ser complices. Un exemple l'hem trobat recenment, amb la mort d'en Carlos a Madrid. La versió policial que, evidentment, van creure i difondre els media era que es devia a una baralla de bandes. Res més lluny de la realitat, un neo-nazi va entrar el metro de la capital de l'Estat i es va endur en Carlos per sempre. Ara mateix també em ve al cap la mort d'en Roger, jove gracienc vinculat a la okupació que va ser assassinat durant les Festes Majors de la meva Vila l'any 2004, un crim que a tots els que muntavem les festes ens va tocar molt d'aprop. Versió dels mitjans: baralla entre bandes a l'estació de Fontana. Aquest mateix matí arribava, per pura casualitat a la plana web del moviment veinal contra el Feixisme de Castellar del Vallés. En aquesta petita (i elitista) vila han recollit una quarentena d'agressions i vexacions per part de feixistes que ara trobem reflectides en un pdf que hauria de correr per totes les redaccions de diaris del país. Són xicotets exemples dels centenars que trobem arreu dels Països Catalans els últims anys. Tot baralles entre bandes?

I ja fa 15 anys de la mort d'en Guillem, aquesta setmana s'ha complert la macabre efemèride. Per això, s'han fet desenes d'actes arreu del territori amb un acte central organitzat per Maulets a Burjassot, d'on era n'Agulló. Una manifestació multitudinària i un concert amb Feliu Ventura (segurament el cantautor més reconegut a l'actualitat) i Obrint Pas entre d'altres. Bé, tot això no he merescut més que quatre linies mal comptades a alguns mitjans (l'Avui, el Levante, El Punt). Cap aparició a la televisió pública valenciana, tot i la importància d'un acte que va congregar més de dues mil persones i on actuava la banda catalana més internacional i una de les tres que més discos ven a tot l'estat. D'això ens en podria parlar hores i hores en Xavi Sarrià, amic i cantant d'Obrint Pas, que veu com, any rere any, la banda es vetada a Canal 9. Però avui no toca parlar d'això i cal recordar que a banda de tots els actes (que també s'han celebrat a València, Badalona, Barcelona...) també s'ha recollit un fort recodatori a la bloggosfera catalana en aquest post.

I vaig acabant d'escriure pesant en aquesta assignatura, un seminari d'actualitat. Per la majoria de mitjans catalans tot això que he explicat no ha estat notícia, per mi si que ho és. Veure com encara existeix gent que recorda aquell crim, que recorda en Guillem quinze anys després i encara està disposada a cridar als quatre vents que cal combatre el feixisme és la meva notícia de la setmana.

Ja fa 15 anys que hi ha un estel al cel dels Països Catalans amb el nom d'en Guillem. Que ningú ho oblidi, que ningú ho perdoni.

Eren les dues i va aparèixer

2008-04-13T17:18:00.000-07:00

Agafo aquest post que parlava dels divendres dels Cure, allò del Friday I'm in love. M'inspiro a actualitzar molt tard. Ara no som divendres, som diumenge, de fet marquen les dues i ja és dilluns. Poden haver-hi moments depriments durant la setmana, però cap com les hores que marquen la barrera entre els oasis festius i tots els dilluns de l'any. Sovint discuteixes i no saps perquè, bé, conèixes el motiu concret però no el context. Són aquelles coses que sense parlar-les cara a cara es van embolicant per moments mentre els minuts passen. Sí són les dues i finalment acaba tot bé. D'una conversa davant una pantalla jo en tret dues coses aquesta nit.

La cançó té dos anys però jo no la coneixia. De fet, no se si és un grup especialment famós ni si la cançó va tenir un gran ressó (imagino que sí). Però tafanejant el myspace de la gent del Faraday l'he trobat. És la cosa que em quedo d'aquesta nit i que sí es pot explicar

Dirty Pretty Things - "Bang Bang"

Tontos

2008-04-10T14:38:00.000-07:00

Doncs resulta que ara haig de fer un bloc per seminari sobre actualitat. Aprofitant que aniré fent cosetes a l’Endebloc, el Mecanoescrit em servirà per anar penjant allò que trobi interessant sobre notícies que surten als diaris. La primera de totes, la crisi de Barça

Des que va acabar el partit del passat diumenge que tenia ganes de parlar-ne, però el més normal era que passéssim ahir a la següent ronda de la Champions i volia esperar aviam com anava tot. Així que intentant no semblar oportunista després que ens classifiquéssim per semifinals de la Copa d’Europa, exposaré la meva opinió, punt per punt sobre el que penso que està passant a can Barça.

Laporta: El millor president de la història del club. Va agafar el Barça en una situació complicadíssima i en dos anys va construir el millor equip del continent mentre sanejava l’economia. Deixant a banda la magnifica gestió esportiva, ha catalanitzat el club convertint-lo en una de les senyes d’identitat del país. Homenatges a la tomba de l’Ovidi Montllor durant la visita al camp del Llevant, prohibició als nostres equips a sortir al camp mentre sona l’himne espanyol, declaracions com “Catalunya és un país entre França i Espanya”, donacions a la fundació Llull per la unitat de la llengua, desplegament del mapa dels Països Catalans al Camp Nou durant el Correllengua o eliminació de simbologia espanyola a les oficines del club són alguns dels fets que fan que em torni a sentir orgullós de ser del Barça

Futbol i política: Estic més que fart de la gent que surt amb la cantarella que no cal mesclar esport i política. Qualsevol arma i mitjà es vàlid per demostrar el què sóm i el què volem ser, el futbol també. Com deia en Joan Fuster, tota la política que no fem ens la faran en contra i nosaltres hem estat aguantant masses anys un club desnaturalitzat. La junta ha entès que és l’hora de passar a l’acció, que som més que un club i representem a un tros de país (el Principat). Ja n’hi ha prou de pensar que els altres no en fan -de política- mentre ens menjem amb patates a la roja o ens criden catalufos a tots els camps de la resta de l’Estat.

Nuñistes: El nuñisme és la cara rància del club, un element que va espanyolitzar la institució farcint la junta de dirigents del Partit Popular com Joan Gaspar o Enric Lacalle. Gràcies a ell el Barcelona va passar de ser un referent del catalanisme a ser un simple club de ciutat. Masses anys mamant poltrona i una àrea d’influència brutal dins els poder fàctics, altrament dits mitjans de comunicació. El nuñisme és ombra i espanyolisme, una lacra que vam aguantar dues dècades.

Rossell: L’empresari, l’home fort de Nike a la peninsula. El mateix que va omplir el vestidor blaugrana de brasilers amb ganes de gresca. No nego que pot ser un bon director esportiu, que ho va ser, però cert és que és un home-empresa d’una multinacional que critica des del menjador de casa sense aportar res.

Temporada: És evident que la temporada és un desastre però abans de tirar mocadors cap a la llotja cal recordar que no hi ha un sol soci del Barça que li recitis el planter d’enguany i no el signi, a cegues, abans de començar l’any. Si estem com estem és, únicament, culpa dels jugadors i tècnics, uns per no ser prou professionals (que amb el que cobren, ja podrien) i els altres per no estar a l’alçada de les circumstàncies i no haver parat el desgavell a temps.

Mitjans: Cristina Cubero, Alfons Arús i companyia. Parasits del periodisme esportiu que segueixent parant la ma del seu amo. Porten esperant aquest moment tant i tant de temps que se'ls veu el plumero a milles. Són una colla de resentits i vividors que no busquen res més que desestabitzar. Ells s'ho faran.

Oposició: Lamentable, sense carisma ni criteri. Si els propers dirigents del club han de ser gent tant nefasta com en Jordi Major o el ruc del Minguella anem servits

Tontos: Tots aquells que van anar a la porta de la sala VIP a crits de “Laporta dimissió”. Una campanya orquestrada des del nuñisme ranci, gent controlada i amb ganes que tot el que està sent el Barça ara mateix canviï. La ma de l’home del braguetasso amb la Navarro és llarga i cal estar atents. També em fa gràcia la gent de, per exemple, Huelva que es queixen de que en Laporta és excloent... ostia! que no teniu el Recre? doncs deixeu el nostre equip en pau o feu-vos d'un club del vostre país.

I au, que ja m’he desfogat. Només un problema, aquest post és totalment impresentable pel meu professor de Seminari. Ja provaré d’escriure quan estigui una mica menys encès (jojojo)

Estem de mudances

2008-04-04T12:18:00.000-07:00

Avui estreno nou bloc, aquest continuarà actiu però ja no hi escriure més sobre música i si sobre altres coses. Copio i enganxo l'escrit que he penjat a l'altre

la direcció és: http://blocs.mesvilaweb.cat/jordigarrigos

un escandol que no hagis començat a actualitzar el teu endebloc

un escandol de proporcions grans

Sota aquesta premissa del màxim responsable que existeixi aquest bloc –i dic màxim perquè ell l’ha aconseguit- començo una nova experiència bloquera. A principis del mes de setembre vaig començar a col·laborar amb la revista Enderrock publicant una entrevista als Answer, un grup Hard-core de Sabadell. Vuit mesos després cada mes es mostren una mica més inconscients i irresponsables deixant-me escriure sobre diversos grups de l’escena catalana. A dia d’avui, doncs, començo aquest Soroll, l’espai que em cedeixen aquesta bona gent i des d’on escriure sobre les meves inquietuds musicals.

He de dir que la plantilla de l’Endebloc no serà la definitiva, però mentre espero que el meu bon amic Herbert em faci un disseny en condicions començo a escriure abans que en Pala m'esborri de la seva llista de contactes. Dit això, el meu blogger seguirà actiu mentre seguixin les ganes d’escriure sobre altres coses.

El títol. Bé, el primer bloc sortia d’una cançó de Mando Diao i aquest segon d’una de Els Pets, un altre petit homenatge als de Constantí, que han sabut reinventar-se amb el temps deixant a banda la música de festa major per fer un pop deliciós i amb estil.

Les nits al Liceu (Antònia Font)

2008-03-31T05:30:00.000-07:00

I la claca al galliner, que cantaven els Lax'n'Busto... del cinqué pis al tercer sense passar per taquilla i després de marejar-me considerablement al veure el buit que quedava des de les alçades. Nit de gala al Liceu per aclocar els ulls mentre en Pau cantava allò de "mos feiem companyia"

Amb un recopilatori simfònic sota el braç i una petita orquestra eminentment de corda es presentaren el passat diumenge al Gran Teatre del Liceu de Barcelona els Antònia Font. Cartell d’exhaurides les localitats i una gran expectació a l’entrada del recinte preveient un recital d’on els mallorquins en sortien guanyadors des dels vestidors. Acceptar el repte de presentar un disc al Liceu, amb la llegenda i grandiloqüència que això comporta, és una manera de demostrar al món que estàs preparat per triomfar allà on pocs ho poden fer. Sis discos d’estudi amb cançons d’extrema genialitat i un públic nombrós i fidel són una carta de presentació més que evident de que els Antònia Font són, juntament amb Els Pets, l’únic grup local capaç de sortir per la porta gran del Gran Teatre.

S’abaixen els llums, orquestra preparada i una gran puntualitat marquen la sortida de la banda d’en Joan Miquel Oliver. Els acords de “Tots es mecanismes” comencen a sonar i ens en adonem tots plegats que poques vegades sentirem un concert d’aquestes característiques amb una netedat que transporta al menjador mentre escoltes el compacte. L’èpica atmosfera de “Dins aquest iglú” a un dels èxits de la nit: “Alegria”, que posa per primera vegada drets als mil i escaig assistents. Arriba el “Wa yeah!” i els Antònia Font se’n adonen que l’objectivitat del públic es perd en cançons que, per sort, ja són història de la música en català. El concert, però, baixa nivell perdent-se en una lenta monotonia on va passant bona part del disc fins que tot plegat ho salva “Astronauta Rimador”, tema mediocre en disc i enorme en directe. És el moment d’escoltar el primer solo de guitarra d’Oliver, un punteig que t’obre els ulls i que et fa pensar quina és la funció de part del grup en aquesta gira. Bateria de pur acompanyament, baix amb un so inexistent gràcies als dos contrabaixos de l’orquestra i teclats sense protagonisme. La veu d’en Pau Debon s’endú el triomf del Liceu abans de començar la part final del concert: una immensa “Holydays”, “Tots es motors”, “Alpinistes Samurais” i la psicodèlica lletra de “Batiscafo Katiuskas” tanquen la part oficial de concert.

Públic dempeus perquè cinc minuts més tard Antònia Font torna a l’escenari. Un moment on les cadires feien més nosa que servei ja que la banda toca en el seu format original. Una bona banda de pop amb bones cançons, és el resum d’un bis on sentiríem “Love Song”, “Milers d’habitants”i dues perles repetides per acabar “Alegria” i “Wa yeah!”. Minuts on el Liceu es converteix en una sala de ball improvisada mentre a les Rambles els milers d’estrangers que passegen senten un miler de veus cantant a cor “que dolça que sexy i que freda”. Gairebé dues hores de concert amb el convenciment que realment Antònia Font han guanyat i s’ho han guanyat. Tot i això, un marxa a sopar pensant si un públic menys fidel també hagués aguantat la lentitud amb la que es desenvolupà bona part del recital.

Aquesta ressenya anirà de cap a l'Accent

Fem un remix al temps?

2008-03-27T10:34:00.000-07:00

Ain't got no land, Ain't got no country, Ain't got no freedom, Ain't got no god, Ain't got no mind... Es pot ser més pesimista amb tant poques paraules?

53, 52, 51... La marxa enrera continua. Queda tant poquet que ja ho tinc a tocar. Recordeu la setmana passada? Si si, festes i processons. Era la meu temps de pre-examens. I a aquestes hores de la tarda ja només en queda un, demà. 19 horetes i seré lliure per una setmana, set dies per marxar de la ciutat -esperem- i desconnectar de tot aquest període de desenes i desenes de folis en format fotocòpia, evidentment, que ara aparto durant uns minuts de la taula de l'escriptori per escriure al bloc. Dormir tard, aixecar-se aviat i unes migdiades que et deixen lelo perdut, zero gimnàs, zero veure amics i res de sortides furtives.

I adjunto aquesta cançó de la Nina Simone al bloc, perquè m'encanta la artista, m'encanta la lletra, m'encanta la versió original i m'encanta, encara més, aquest remix que puja l'ànim a qualsevol. No soc molt donat a versions electròniques en aquests formats però l'adaptació val molt la pena. L'escolto una darrera l'altra i m'adono lo essencial que és la música negra i tot el que ens ha aportat Saltaria, ballaria i sortiria corrent al balcó a cridar: Nina ressuscita, el poble et necessita. Però hi ha dues coses que em tiren enrera, una és l'estrany fred que fa avui i que m'ha fet arribar tremolant a l'examen i l'altre és que en Laswell, Lippman, Vigilant l'entorn, funcionalisme i els marxistes de l'escola de Frankfurt m'esperen amb anhel.

34, 33, 32...el rellotge segueix contant. Ara mateix no se si riure o plorar, queda menys per començar les vacances, temps proporcional a les hores que em queden per estudiar. Quins dilemes té la vida de l'estudiant etern.

I got my hair, I got my head
I got my brains, I got my ears
I got my eyes, I got my nose
I got my mouth, I got my smile

... es pot ser més optimista amb tant poques paraules?

(sí, la cançó la van utilitzar per un anunci d'Audi, és només soroll)

La cançó de l'estiu

2008-03-18T01:42:00.000-07:00

Passen dies, mesos i arriben els estius. Sembla llei de vida, cada època de l'any tens unes quantes cançons que sonen, sonen i no paren de sonar. Després de dos, potser tres mesos que no surten del teu cap, un dia tornen i recordes lletra, melodia i instantànies que tenies dins oblidades en algun raconet.

Avui anava amb el cotxe, les vuit del matí i els meus pares m'han demanat que els porti a l'aeroport. Autovia de Castelldefels amunt i avall. No hi havia gaire transit i queia un solet matiner, una estampa que m'ha recordat a l'estiu. En aquell moment ha sonat aquesta cançó al reproductor, és "Sukie In The Graveyard" dels Belle and Sebastian. Pujo el volum, segueixo el ritme de la bateria amb el cap i canto gairebé cridant (lletra 80% inventada, perquè no dir-ho). Conduir sol ja les té aquestes coses. Una imatge totalment ridícula però que fa més curts els quilometres. La següent en passar ha estat "End of a Century" dels Blur, que és gran però no era el mateix.

Segur que en Chikilicuatre serà la "cançó de l'estiu" d'enguany. Invent de radioformula per tenir un himne estival que oblidarem tot just arribar al setembre. Algú recorda ara mateix l'Opà? Per sort no, la cosa sempre serà que la teva cançó de l'estiu la creis tu mateix, sigui un tema nou o un antic. Les coses surten soles i no vull que cap locutor vengut i patètic em digui que ha de marcar el meu mp3 durant els mesos de calor

L'important, però, es que aquest matí he recordat que un estiu no vaig deixar d'escoltar la veu d'en Stuart Murdoch cantan que Sukie was a kid, she liked to hang out at the art school. Molts records que venen al cap i que et porten el somriure dins la soledat del cotxe mentre el vehicle que t'avança et mira i pensa: que content està aquest tio a les vuit del matí.

S'acaba la cançó i tornen els pensaments habituals, les coses diàries que et preocupen i et transporten cap al món de les obligacions. Aquestes són que estic en ple periòde pre-examens. Deixo el cotxe al parking, escric aquest text, agafo la carpeta i de cap a la moto per arribar a la biblio de comunicació de la Pompeu.

Si aquest matí veieu un noi sobre una scoopy que segueix el ritme dels Belle & Sebastian no us espanteu. Soc jo, ja direu hola...

ups!

2008-03-16T07:06:00.001-07:00

El món està ple de sonats, és una característica innata que tenen alguns

Es tan indispensable veure aquest video com arribar fins el final... val la pena!

La culpa de tot...

2008-03-10T15:32:00.000-07:00

Ho vaig comentar fa uns posts (igual a dies). La tarda-nit electoral la vaig passar a la seu del Partit Popular de Catalunya. El cert és que vaig escollir aquest lloc pensant que hi hauria més suc. Potser vaig caure massa tard en l'error que, coi, eren eleccions espanyoles i el bacallà popular el tallen al carrer Gènova de Madrid. Però vaja, són eleccions i sempre trobes coses a dir. Aquí van les meves...

Empanades gallegues: Aquest sensacional plat gallec va ser el meu aliment bàsic d'ahir. Era el que repartien al catering de premsa del PP. Promoció del candidat gallec que portaven a les generals? qui sap, però puc assegurar des d'aquí que vaig sopar d'allà més bé cortesia d'en Sirera (Ciruela?) i companyia.

Yellow submarine: Avui, ja ho veureu, la cosa va dels beatles, i d'Esquerra, i del Villareal (ostia!). Els suposadament independentistes i suposadament d'esquerres s'enfonsen com un submarí a l'alta mar. L'óstia era previsible, inevitable i merescuda. (Com va dir l'amic Xavi) No poden esperar a tirar endavant un projecte tant seriós com el del 2014 semblant una marca blanca -o groga- del PSOE. Però al tanto, no caiguem en el joc, no és el nostre moment, que arribarà, això segur.

Durante: Serà ministre? Provaran de trencar el Tristpartit. L'opus dei català al poder! Una cosa està clara, fa por de pensar que en Montilla podes avançar eleccions. Arrasarien!

De debò: És l'óstia dels "ecosocialistes". És Herrera el candidat amb menys carisma de la història? No perdó, en Ridao encara en té menys! Bé, una ració d'humilitat pels capos dels Mossos que l'altre dia repartien cops de porra a l'Autònoma, gran campanya electoral aquesta. Pegar a estudiants... si és que ni el millor publicista.

Espanyol: Jo? nah. Abstenció, gràcies.

Arguments: Val, l'argument de que no soc espanyol i no voto a aquestes eleccions es pobre, tot i que real. Haig de votar per participar de la democràcia? de quina? la que il·legalitza partits, empresona per decret, reprimeix estudiants i treballadors o privatitza els sectors públics sense el meu consentiment? I si no em sento representat per ningú? I si no vull jugar a aquest joc?

Monzó: Brutal seguiment de les eleccions el que ha fet aquest genial escriptor a les planes de La Vanguardia. Ha repartit de tot i per tots. La columna d'avui és històrica. Les seves eleccions eren les d'Eurovisió, i les ha guanyat el seu candidat: Rodolfo Chikilicuatre. 100% recomanble la gala, amb la Rosa d'España, la Bibi Andersen i en Boris... i que viva! coño!

... i per acabar: La culpa de tot... qui la pot tenir? clar, ella

El vot (in)útil: Ara em poso seriós després d'aquest post de conyetes amb poques ganes d'analitzar. És realment lamentable com ha guanyat el PSOE aquestes eleccions, però encara és pitjor que la gent els hagi votat. Sense programa, amb un estat enfonsat econòmicament, amb un estatut al constitucional a l'espera que se'l carreguin i sense rastre dels drets democràtics més fonamentals a Euskal Herria. Només amb una propaganda bassada amb la por i en pro-negatiu contra la dreta han arrasat. Evidentment que la dreta és una merda i està al servei de qui està. Però al servei de qui està el PSOE, que ha fet pels Països Catalans per rebre tants i tants vots? Se'ns pixen a sobre... i els votem, una vergonya

Un bon grup de pop

2008-03-08T03:53:00.000-08:00

He tingut el bloc bastant oblidat aquests dies. S'acosten els exàmens d'una manera vertiginosa, m'han encomanat més feina de l'habitual i Sant Goear ha mort durant uns dies, fet que feia que al entrar a aquest espai em fes una mica de pena al veure com no es podia sentir res

A l'Enderrock del mes de Febrer van publicar una entrevista que vaig escriure als Plouen Catximbes. Quan m'ho van comentar el primer que em va venir al cap va ser el típic grup d'institut que fa un grup d'Ska i no troba un nom millor. Després, la sorpresa al sentir el disc. Ja els havia sentit i sabia que eren una banda ja veterana que tocava diversos pals tot i ser de Propaganda. Potser el seu cantó menys polític i més melòdic. Resulta que Telescopi (Propaganda pel Fet, 2008) és un disc bàsicament de pop. Durant l'estona que vaig passar amb ells fent l'entrevista em van semblar bona gent i amb una ment molt oberta per això de la música. Al nou disc hi ha diverses perles però, sense dubte, la millor és aquesta "Peres", cantada en francès i que recorda al so power-pop estil garatge (visca les classificacions).

un plaer...

etiquetes tancades

2008-02-25T08:27:00.000-08:00

Per sort o per desgràcia, ens movem en un cúmul de prejudicis que ens condicionen alhora d'actuar. Ens envolten per tot arreu, la majoria de vegades ni ens en adonem, però hi són. Apareixen per molts motius, per la roba que es vesteix, pel que llegeix inclòs pel que estudia o treballa. També pel lloc de procedència o religió. Aquests últims acostumen a ser de caire xenòfobs, un debat massa profund per aquest bloc normalment musical.

Les etiquetes i les tribus urbanes han fet molta feina en aquest aspecte. A Barcelona tots sabem que els skaters paren davant del MACBA escolten rap i van al Jamboree per la nit. La gent més política (que sovint, també es comporta com una tribu urbana) para per Gràcia o Sants a ritme dels Inadaptats. Als poperos els veus al centre, sempre queden al Zurich i es fàcil trobar-los al Sidecar, Be Cool o Razz. Podria seguir classificant i etiquetant fins l'infinit... els skins del Puetourraco, els pijos de la Zona Hermètica o els emo de davant el Corte Inglés (fotocopies de l'Angie de Factor X que s'ajunten a la plaça Catalunya, curiós fenomen). Tots amb unes estètiques ben diferenciades i, per desgràcia, tancades. Durant la meva vida m'he anat movent en diversos ambients i no era difícil sentir una conversa entre skaters on criticaven els rastes d'un concert de Dr Calypso. Al barri les coses anaven per altres bandes: ¿Ah, però t'agraden els Strokes? Després també m'he trobat amb fans d'Antònia Font que consideren que el rap, senzillament, no és música mentre es riuen de les poses que fan amb les mans i els seus pantalons xxl. Soc conscient que estic generalitzant de manera discriminada, però prova de parlar de Weezer a un borroka aborigen gracienc de pantalons adidas.

Intentant que no em quedi un escrit de salvapatries universal de la música penso que tots hauríem de fer un esforç per entendre la riquesa general de cada gènere. Investigar per adonar-se que KOP no és OpcióK-95, que els Dilated Peoples no són l'Eminem o que Nada Surf no toquen com la Kyle Minogue encara que els dos diguin que fan pop. Per això, trenquem etiquetes i disfrutem amb el que sentim. Però sobretot, indaguem i no diguem que no de primeres. No estic disposat a deixar de sentir Camins d'Obrint Pas, Crooked Teeth dels Death Cab for Cutie o els primers disc de Nas. Deixar de fer-ho seria un delicte, encara que ajuntar Lagwagon i Dusminguet soni rar.

Segurament tot això soni a pamflet neuròtic, però darrerament m'hi he trobat sovint. I jo, com a part integrant del món dels prejudicis, he estat víctima d'aquesta lacra. L'última ha estat recent. Sempre he dit que no m'agraden els Gossos, mai ho han fet. Realment he provat algun cop de sentir-los i l'altre dia, a la Festa de l'Enderrock, vaig mirar-me'ls entre la indiferència i els riures amb els que corrien per allà. Doncs bé, segueixen sense agradar-me gairebé gens, però potser amb una ment més oberta hagués descobert abans aquest tros de cançó

Noms propis de la Festa de l'Enderrock

2008-02-20T09:26:00.000-08:00

Avui m'he despertat amb la noticia de que tinc el lligament creuat anterior de la meva cama esquerra parcialment trencat. És la segona vegada que em passa, la primera va ser a l'altra cama. Intentant fer-me a la idea del que toca a partir d'ara, escriuré sobre la festa d'ahir, que es donaven els premis Enderrock a la sala Bikini. Millor això que no pensar en operacions, recuperacions, epidurals, claus interiors i ortopèdies vàries.

Shiwa: Perquè enganyar-nos, un dels principals motius pels que ahir vaig deixar-me caure a la Bikini era anar a veure als Love Of Lesbian. Van ser només tres temes, però va valer la pena. “Los colores de una sombra”, “Houston, tenemos un problema” (amb dos membres de Sidonie fent els coros) i “Shiwa”, en català i amb en Lluís Gavaldà. Apoteòsica posada en escena amb Gavaldà (perruca inclosa) i Santi Balmes armats amb una espasa jedi. El so no era el millor del món mundial, però vaja, un petit tresor per la memòria dels que érem allà. Sens dubte han estat els grans protagonistes del 2007, millor grup en altres llengües a l'Enderrock i millor disc per Mondo Sonoro. I es que Cuentos chinos para niños del Japón es una passada de disc.

Infiltrisme: Això és el que em va venir al cap al veure la Beth, molt mona ella. Però deixo una reflexió: va entrar al món de la música via Operación Triunfo (i els cantants contentíssims), després es dedicava a fer stand ups des de la Molina al Temps de Neu (i els periodistes contentíssims) i ara fa el Tirant lo Blanc al teatre (i els actors contentíssims). No hi ha res com tenir bons contactes.

Festa post-premis: Juntar famoseo, cansament i alcohol dona lloc a situacions surrealistes que, evidentment, no explicaré. Això sí, molts riures i retrobament amb vells amics enmig d'un ambient inversemblant.

Propaganda Crew: Sens dubte, les ànimes de la festa, un plaer haver compartit la nit amb tots ells. Des d'aquí salutacions a Rodrigo i Pau, a Xavi i Robert, a Litus, Dani i Angulo, a l'Albert i l'Armengol dels Plouen Catximbes, als Revolta 21 que corrien per allà i a la noia de La Carrau. Sense ser d'aquesta flota, va ser un plaer retrobar-me amb en Cesk, va fer il·lusió veurel recollir el premi (felicitats!)

Companyia: Dilluns havia d'anar a la festa amb 4 noies. Finalment, vaig acabar anant amb la parella d'una d'elles (que no coneixia prèviament) i un amic seu. Tot i això van resultar una més que grata companyia encara que reconec ser un dels culpables d'aquest article d'en Roger Palà... sí, jo vaig enviar un mail a última hora.

Premis: Ja eren públics així que no hi havia sorpreses. Vaig trobar a faltar que donguessin el premi a grup revelació de la crítica allà mateix (ho van fer als de votació popular a una banda que no recordo el nom però que s'assemblaven als Tokio Hotel recent sortits de l'institut). Seguiré discrepant de diversos: Víctor OT, Gossos...

Enderrock: Gran treball de la gent de la revista. Perfecte organització i tot ben muntat. La única pega és que no vaig aconseguir arribar a agafar ni un sol canapè.

I finalment...

Juanra: A vegades em plantejo quan toca i quan no toca fer o dir les coses. En Juanra, ahir i sempre, ens ensenyà que hem de recordar en tot moment aquells que estan tancats per compartir somnis i lluites. No hi érem tots, tampoc ahir.

Enganxat

2008-02-19T08:06:00.000-08:00

a aquesta cançó

Prou de provolone!

2008-02-17T09:02:00.000-08:00

La passada setmana, en una sortida nocturna pel barri de Gràcia, em vaig trobar l'Arnau. Va explicar-me que les introduccions del escrits del bloc eren el que més li agradava de tot. Vaja, es veu que allò de la piràmide invertida i la informació d’interès decreixent ha calat dins el meu sistema nerviós des que vaig entrar a la facultat. Esperant, delitosament, que aquesta intro sigui suficientment poc elaborada per al meu amic Arnau, provaré que aquesta vegada arribi fins al final, que per cert, serà d'allò més interessant i productiva com si d'una novel·la negra es tractés. He dit.

Com que estic a l'espera de rebre un altre espai on penjar cançons entrellaçades amb escrits, o al revés, ja aviso que aquesta plana anirà tendint cap escrits cada cop menys atemporals i més pluritemàtics. Això traduït ve a dir que parlaré del que em doni la gana i em molesti, m'indigni o em faci riure. Dins la constitució (bolivariana) d'aquest espai web, estic vulnerant una llei aprovada per mi mateix que deia que sempre parlaria sobre coses concretes i interessants. Abans que m'ilegalitzi personalment el web, que no ho faré perquè per algo és meu, haig de dir al meu favor que provaré de tenir-ho tot actualitzat regularment.

I la paraula que defineix aquest diumenge, mentre escric aquestes línies és... odi?

Sí, perquè segueixo odiant la informàtica. Un cop arreglat el problema de processador de textos, vaig baixar l'Oppen Office i ara no em va el corrector de català. Podria ser una tonteria però a un personatge tan donat a fer faltes com jo, això suposa un autèntic drama. Ara ja tinc la samarreta del Che, m'estic llegint El Capital (al igual) i m'introdueixo al fascinant món del Programari Lliure, d'aquí a la revolució en dos dies i sense passar per Moscou.

Però aquest pecat capital no es limita a en Richard Stallman sinó que també el podríem derivar cap al meu genoll dret, que punxa. El divendres vaig entrar a un tub que diuen que fa fotos super precises dels òrgans interns, una ressonància vaja. Ara dimecres diran que tinc, però entren calfreds només de pensar-ho. Sort que vaig guardar la ortopèdia versió Robocop de l'anterior triada a l'altre genoll, això que m'ha mare la volia tirar.

Acabo el meu post egobloc d'avui anunciant que aniré a la seu del Partit Popular el proper 9 de març (wa yeah!). Haig de fer un reportatge de televisió per la facultat sobre les reaccions d'aquest partit el dia de les eleccions. No saben a qui estan acreditant aquests! Segur que aquella experiència mereixerà un post (amb foto de l'Albertito inclosa) per ell per si sol, la cosa promet.

I la setmana que ve, festa de l'Enderrock mentre espero que s'atreveixin a donar-me un espai a la seva meravellosa xarxa de bloc musicals.

M'he oblidat dir que també odio el formatge provolone i com ell solet (untat amb Nutella) està acabant amb la meva operació bikini 2008!

(veus com era un gran final Arnau...)

Ahir vaig veure Juno

2008-02-08T16:13:00.000-08:00

Durant els últims dies s'ha donat la casualitat que he passat dues vegades pel cinema a veure pel·lícules d'aquelles que en diuen "de culte". La primera ja la vaig comentar, era This is England. La segona va ser ahir la nit: Juno. Si una marcarà la videoteca de qualsevol skinhead adolescent, l'altre serà vanagloriada per Indies i popies marca de la casa. Poques vegades coincideixen aquest tipus de persones més enllà de que els Madness toquin al FIB i, de tant en tant, escoltin els Small Faces tots juntets i agafats de la ma.

Doncs bé, no sabia gaire amb que em trobaria al entrar al Renoir de Floridablanca. Un cartell colorista, una banda sonora amb Belle & Sebastian, diverses nominacions a l'oscar ( fins a quatre) i múltiples crítiques blocaries vanagloriant Juno com la pel·lícula independent de l'any. Cal reconèixer que trobava prou ingredients per anar a veure-la més enllà de sentir de fons la veu de l'Stuard Murdoch com per exemple la prota de Hard Candy a una peli que produeix en John Malkovic, un sinònim de qualitat. I bé, és una pel·lícula que realment està envoltada d'una aura molt independent. Des d'una entrada colorista fins un guió on els diàlegs cobren el seu màxim interès, tot sense molts diners en pressupost i centrant la trama en el paper que protagonitza Ellen Page.

La història es basa amb l’embaràs sobtat (i no desitjat, es clar) de Juno, una adolescent de Minnesota que trenca els estereotips del que entenem per una noia de 16 anys de l'Amèrica profunda. El problema, segurament, ve aquí. Aquest trencament és massa forçat i fa poc creïble el personatge, que es tan intel·ligent, irònica, divertida, madura i "mona" en general que fa difícil de creure. En aquest desig de perfecció (que inclou l'adoració de la noia per The Stooges o la Patty Smith), Juno s'adona ràpidament que no està preparada per tenir un fill i el decideix donar a una parella aparentment (casi irrealment) boja per tenir un fill, focalitzada en la figura de Vanessa: Una Jennifer Garner que lluny del seu vestit arrapat i sexy d'Elektra interpreta una dona totalment obsessionada i paranoica per ser mare. Amb aquesta trama de fons, la gràcia del film és veure com pensa i actua Juno, magistralment interpretada per Page que, malgrat posar-se a la pell d'un personatge gairebé inverosímil, borda el paper amb majúscules.

Segurament és un llargmetratge que val la pena anar a veure al cinema. Una bona comèdia, tot i que no m'atreviria a dir que ha de guanyar un Oscar -entenent que són uns premis amb fortes contradiccions i basats excessivament en el marketing i la publicitat- al millor pel·lícula. No soc un cinèfil declarat, però dubto moltíssim que Juno sigui el millor de l'any... I si ho és, la industria americana està pitjor del que pensava. Tot i això, veuria bé que es premiés la interpretació femenina protagonista que, sens dubte, aconsegueix fugir del paper de la Hard Candy per entrar a un altre que segurament li marcarà la carrera més que la noia busca pervertits assassins d'internet.

I la BSO, bé, marca molt bé el ritme de la pel·lícula. Amb el gran descobriment dels Moldy Peaches i aquesta extremadament deliciosa "Anyone else but you" i bandes independents de la talla dels Belle & Sebastian o Cat Power que acompanyen cançons de Velver Underground o Sonic Youth, on la seva aparició coincideix amb la primera distorció de Juno. A destacar "All I Want is you", de Barry Louis Polisar com un tema que podria sortir a la banda sonora d'Oh Brother però que fa de perfecte entrada a l'univers de la peli.

Desafiant Bill Gates, però poc

2008-02-04T15:30:00.000-08:00

Definitivament la informàtica és una merda. Disposo d'una connexió que venen a la tele com la panacea de la rapidesa a Internet i un ordinador portàtil que va costar la gens menyspreable xifra de 900 euros amb webcam i milers de funcions xules (jo només volia la webcam, com m'agrada aquest invent). Tot per acabar escrivint aquest post al correu La raó és que el senyor Portes (Gates a la catalana) va tenir la més que brillant idea de que si feia un windows nou, calia un word nou. Quina gran pensada va tenir el geni, oi? només que quan s'acaba la versió de prova de dos mesos et trobes un dia de matinada sense processador de textos, genial. Doncs desafiaré al senyor Microsoft per intentar actualitzar aquesta nit des de gmail, per més inri, propietat de google, competència directa de yahoo, recenment comprat pel monopoli de les finestretes (si es que soc un rebel de l'ostia)

Oi que és un pal entrar a aquest bloc i llegir sempre sobre música? doncs més pal és per qui ho escriu. Per això em dedicaré a anar fent línies sobre el que em surti del cap, tal com sona. Els temes del dia podrien varis, la victòria més que patida d'ahir del Barça, gol d'en Xavi a última hora que va ens va salvar d'una davallada casi històrica després que els madrilenys teutonitzats perdessin a Almeria. Més interessant és el tema Mourinho si o no. Tinc una teoria bastant senzilla: El que digui el déu Johan (veneració total). Després hi ha en Bojan, que li han entrat cagarrines (a la tele han dit gastronteritis) abans d'anar a la selección, que gran ets Kiriki Bollicao.

Podria parlar sobre el que fan a la tele, però com no la miro millor callo, tot i que reconec que li estic agafant una mania a Cuatro proporcional a lo bones que estan les seves presentadores. Em miro al mirall i se, perfectament, on no em donaran feine un cop acabada la carrera.

I que genial, ja ha començat la campanya electoral (pf). Avui ha estat interessant veure com està el tema de l'esglèsia i la seva utilització política. Resulta que la catalana (més concretament l'Abad de Montserrat) s'ha mostrat públicament en contra dels postulats de l'espanyola i la seva radicalitat. Au i que us bombin, tant a uns com als altres, bé, als espanyols una mica més. En aquest sentit es va expressar ahir el gran Alberto San Juan a la gala dels Goya. Tot i això, vaig trobar a faltar que critiqués al PSOE i a RTVE per emetre la gala amb 5 minuts de lag i així poder retallar el que no agrada. Malament aquest doble raser dels actors progres.

També ha sortit avui en Joan Herrera fent una proposta de nivell: Poder anar a Madrid i fer els tràmits en català. Serà burro! jo no vull fer res en català a Madrid, jo no vull fer-hi res de res allà... És, simplement, ridícul (de debò). I la proposta d'en Chaves d'ensenyar català i èuscar a Andalusia? l'altre broma del dia. Estem arribant a uns nivells de tonteria dignes de ser recordats.

Per acabar, avui donant una volta amb Laia pel centre hem trobat una concentració de colombians que protestaven contra les FARC. Com a membre del Club de Fans d'en Tirofijo m'he indignat bastant, ni una paraula dels paramilitars governamentals i els seus lacais terratinents (o és al reves, bé, es igual). Si es que de desagraïts (i gusanos) el món n'està ple.

Però vaja, ha estat un bon dia de campanes i efemèrides històriques. Demà en serà un altre, i el proper post... De música es clar.

Dues coses finals:
Love Of Lesbian als premis Enderrock (el public en peu i violència a les grades)
Tindrem un mes tranquil, quina passada!!!! Cap als 150 i pujant

Una tercera
Demà també faria campana, però no, demà no

Nada Surf: Risc zero, però ja és això

2008-01-30T06:53:00.000-08:00

Avui he perdut el mòbil, tinc la llibreta d’estalvis a zero i de la feina que em reportava ingressos decents, fa un mes que no en tinc notícia. La carrera sembla una cursa d’obligacions en forma de deures i pràctiques. Només queda un any com aquell qui diu, però la il·lusió del primer dia es transforma en desànim mentre els dies avancen espectacularment lents. Podríem dir que no és el millor dia de la meva vida però, tot i ser un matí on està costant relativitzar les coses, engego el reproductor i sona Lucky, el nou disc de Nada Surf... Intentant veure les coses d’una altra manera, qüestió de sort suposo.

Sempre m’ha agradat Nada Surf, recordo ser un adolescent i veure el video de “Popular” al Sputnik i donar-li al rec per compartir cinta de vídeo amb aquells primers videos de Green Day, clàssics dels Beastie Boys o un clip avui a retornat a la meva memòria, el “House on fire” d’Arkarna. Fa més de deu anys de tot això. Els punks californians ja no són tan genials i es pinten les ungles de negre, els Beastie estan de retirada i dels Arkarna mai més se’n va saber, però els Nada Surf segueixen a la seva, variant poquet el que ja sabien fer llavors.

Personalment, els englobo dins la gran generació del pop indie de finals del 90, compartint liderat amb bandes com Weezer, Teenage FanClub, Dinosaur Jr i més endavant, Wilco. Un dels seus grans secrets ha estat mantenir-se fidels a un estil que saben fer com ningú, navegant entre obscuritats grunge (més als seus inicis) i el pop-rock més suau i deliciós. Sense experiments fustrats (com li va passar en cert punt de la seva carrera a en Rivers Cuomo) o evolucions psicodèliques estil Super Furry Animals.

Ara arrenquen aquest any recent estrenat amb nou llançament. Un Lucky (Barsuk, 2008) que no tenta a la sort i que traça una línia continuista al seu, ja llunyà, The Weight is a gift (Barsuk, 2005). I es que sembla que aquests tres anys no hagin passat pels Nada Surf, que han tornat a gravar a Seattle amb el productor de Death Cab For Cutie. Sense entrar gaire a analitzar les seves lletres, sembla que “What is your secret” sonaria perfectament al nou treball o “Beatiful beat” a l’anterior. Zero sorpreses però un saber fer que ens plena i acontenta aquells que ens agraden com són acceptant una evolució casi insípida. Destacar melodies pop com “Weightless”, “See these bones” i el mig temps vitalistes de “I like what you say” o “From now on”, una cançó ideal per escoltar i cantar a ple pulmó dins el cotxe (assegurar-se de tancar les finestres). Tornades alegres es mesclen amb guitarres marca de la casa, sense novetat al front vaja. Col·laboracions de luxe: John Roderick dels The Long Winters i Ed Harcourt i Ben Gibbard dels Death Cab For Cutie.

Això és el que hi ha, és el que saben fer... I a mi m’encanten. No dubteu a posar-lo a descarregar a la Mula o comprar-lo (esbromapoma)

Sanjosex al Festival Barna-Sants (24-01-08)

2008-01-25T11:59:00.001-08:00

Ahir em trobava malament, bastant, tot i que no tant com avui. Vaig estar tota la tarda donant voltes al llit, amb mal d'ossos, de coll i unes decimes de febre mentre pensava si al final aniria al concert de Sanjosex. Tenia les acreditacions a la porta i m'havia compromés a fer una petita ressenya pels companys de La Directa així que un Ibuprofé (el quart o cinqué del dia) i moto cap a l'Hospi... valia la pena el sacrifici

En Sanjosex ha comentat en més d’una ocasió que no és un artista que faci música d’arrel anglosaxona, cosa que no es va aplicar al concert que l’artista va oferir al Barna-Sants el passat 24 de gener, almenys per la puntualitat amb la que va començar el seu concert. A dos quarts de deu clavats sortia a l’escenari del teatre del Centre Cultural Barrades de l’Hospitalet Carles Sanjosé i la seva banda en la tercera visita del músic empordanès per aquestes contrades després del Primavera Club i el concert del Club3C. Potser aquest motiu la sala no es va omplir tot i la tirada i bones crítiques que està rebent el segon disc de Sanjosex: Temps i Rellotge (Bankrobber, 2007).

Amb una posada en escena bastant sòbria i un format de banda més semblant a un conjunt de Jazz que de Pop, el solista i alma mater del grup va iniciar els acords de “Diumenge” que passaria torn a “Corre”, un començament al que Sanjosé va anomenar l’home sol, cançons que tracten d’un mateix. Lluny de l’egotrip i les lletres simplones, els seus textos parlen de soledat i d’amor explicitant sentiments o utilitzant metàfores per utilitzar el cap mentre barreja negativitat i positivitat. Una tendència que va repetir a “Coses meves” on Narcís Corominas va obsequiar el públic amb un intens solo de saxó que va arrencar els aplaudiments del personal. “Set dies” i l’himne localista “Baix Ter Montarí” van obrir un seguit de temes més moguts navegant entre el folk, el jazz o elements del country. Moment en que vaig reflexionar sobre el que entenem per cançó d’autor, feia un any que en aquella mateix escenari veia (per més inri, amb la mateixa companyia) en Feliu Ventura, artista vanagloriat per qui escriu aquest text però que dista molt del tipus de concert que estava fent Sanjosex. Crec que és una cosa que haurien de tenir clara els organitzadors de Barna Sants, que enguany han apostat per grups com Refree o Mazoni sense tenir noticies de Pau Alabajos, Raimon o en Cesk Freixas. La concepció del cantautor està canviant, cert, però aquest és el festival de cançó i la línia que separa alguns artistes és tan gran que ratlla l’intrusisme.

Però tocava disfrutar d’en Sanjosex, i això era el que importava dins aquell teatre. I els que vam ser-hi ho vam fer, i molt. La segona part del concert l’obria un tema que van bordar: “Dia a dia a dia” que va passar, per fi, a un dels temes de la nit, “Fem l’amor”, cançó que a Sanjosé li surt tan rodona en disc com en directe fent el canvi de saxó per l’harmònica que utilitza en la versió del Viva! (Bankrobber, 2005). El mig temps deliciós que obria el primer disc “De Girona al Japó” va introduir el single “ Temps o rellotge” on el assistents vam entendre que ens trobavem davant dels millors moments del recital. Les converses, bastant interactives, entre públic i grup van provocar que l’ambient estigués envoltat d’una aura intima molt agradable, cosa a destacar quan aquest intimisme no es converteix en minimalisme i si en proximitat.

“Puta” seria l’ultima cançó abans del primer bis, on en Carles sortiria sol amb la seva guitarra per fer dos temes. Sanjosex tornaria en conjunt per la porta gran amb una cançó 100% pop: “Les mitgeres al descobert”, aquella cançó amb la que molts vam començar a sentir a anomenar i escoltar l’artista de la Bisbal. És un tema d’aquells que als barcelonins ens fa una mica de ràbia mentre els estudiants exiliats entre setmana a la nostra ciutat riuen i s’hi senten reflectits, ho dic per experiència pròpia. “Quatre Pensaments” donava per acabada l’actuació dels empordanesos, que encara tornarien a un segon bis per interpretat la cançó amb la que havien obert la nit, “Diumenge”. El bucle es tancava i el grup s’acomiadava definitivament de l’escenari després de més d’una hora i mitja i una vintena de temes.

Un bon concert que, sens dubte, va merèixer la pena per la qualitat de Sanjosex, una banda que guanya potència i emotivitat en directe. Mentre tornava en moto pels carrers de l’Hospitalet no parava de donar voltes a com qualificar la seva música: Pop? Folk? Música d’autor? Un debat etern que no tancarem ara però que ens fa reflexionar sobre l’escena que s’està creant al voltant de Bankrobber, unes preguntes que també ens transportaríem a Guillamino o El Chico con la Espina en el Costado. Mentre, tenim unes setmanetes per pensar-ho abans de veure Mazoni el proper 6 de març a l’Auditori, un concert marcat amb lletres vermelles a l’agenda.

This is England o era així?

2008-01-24T03:00:00.000-08:00

Ressenya publicada a l'accent

Abans de començar a escriure sobre aquesta pel·lícula cal avisar que qui escriu aquesta ressenya no és, en absolut, un entès de la història del moviment skinhead i de fet, és un tema que en sí, no li importa el més mínim. Faig aquesta aclariment després de donar una volta per la xarxa i veure com This is England (Shane Meadows, 2006) està sent vanagloriada per blocs i webs especialitzades com un dels films de l´any, cosa que jo no comparteixo de cap de les maneres. La història es ben senzilla i, en el fons, poc original: un noi d´una dotzena d´anys, orfe d´un pare mort a la guerra de les Malvines, que entra en contacte amb un grup de cap rapats i l´evolució que pateix aquest grup, una línia que, evidentment, seguirà el nen. El context de la pel·lícula és l´Anglaterra deprimida de principis dels anys 80, quan les polítiques Tatcher feien estralls a un moviment obrer dominat per l´absolutisme i l´atur, tot envoltat per una guerra absurda a l´altra punta del món.

Si entrem a analitzar la història del moviment, tal i com surt a This is England, aquesta parla de la separació entre cap rapats apolítics i antiracistes (cosa que hem de deduir, en cap moment ho explica) i els nacionalistes que apareixeran a l´orbita del National Front. Aquest fet queda com quelcom marginal i anecdòtic comparant-ho amb el que va ser realment, ja que els protagonistes assisteixen a un míting del partit, cert, però res més que una xerrada a una casa perduda de l´Anglaterra profunda amb una desena de cap quadrats. És parla dels problemes de la immigració però l´única mostra que trobem és un badulaque i uns nois pakistanesos que juguen al futbol. És parla d´atur, però la història passa durant les vacances i cap dels joves que apareixen al film ho comenta. És parla de fascinació d´un nen que s´acosta a un moviment, però tampoc és així, sinó que, simplement, se´l troba per casualitat i veu que és l´únic lloc on li fan cas. Són molts elements que és queden a mitges com per elevar la pel·lícula als altars de la contracultura.

Cert és que trobem coses que en podem destacar. Una d´elles és sens dubte l´actuació del noi protagonista, en Thomas Turgoose, que realment fa una interpretació per la qual la pel·lícula mereix ser vista en versió original. Després la música que apareix en ella: The Specials, Toots and the Maytals o Dexys Midnight Runners i la seva genial "Come´on Eileen". Bones cançons enmig de botes i tirants, una estètica que portarà molta gent al cinema però que no genera prou com per pagar la cara entrada a la sala.

L´intent de Meadows per reflectir la realitat social de la joventut de l´època és queda en això, en un intent. Sí que hi ha una estètica determinada, una encertada banda sonora i elements de depressió, però res més. Entre absurditats còmiques com la relació del nen protagonista amb una noia adolescent o l´actitud de la mare del protagonista, This is England no aconsegueix apropar-nos massa a la vida d´aquells nois, si treballaven, si estudiaven, que pensaven, com vivien... sinó que narra una història entre amics amb el rerefons cap rapat i la seva història com a punt principal d´interès. Per tant, és queda a anys llum de pel·lícules magistrals en la matèria com La Haine (Mathieu Kassovitz, 1995) o Kids (Larry Clarck, 1995).

50, l’Oriol i la Casa Azul

2008-01-19T01:29:00.000-08:00

A vegades els divendres són curiosos. Sempre havia utilitzat la nit més esperada de la setmana per sortir. Fa uns anys l’Apolo era el centre de peregrinació oficial però amb el temps vam tirar endavant per Nou de la Rambla. El Bar Manolo també va esdevenir un punt de trobada durant un parell d’anyets. També l’Ateneu de l’Eixample o la Barraqueta em van veure sovint en divendres. I es clar... el carrer, el carrer en sí és el millor lloc quan no fa un fred polar inusual, més que el carrer les places del Sol, Reial, Rius, del Rei i com no, la preferida, Revolució. Però per diversos motius, ara arriben les nits de divendres i no surto. Bàsicament tinc son i ahir a les 00 dormia. Es clar, ara són les 9 i estic llevat i no, no hi ha facultat avui.

I obro el bloc per parlar de Sidonie o el que es pitjor, de la Casa Azul. Però abans que res miro l’arxiu, sabia que era proper, però ara veig que serà precisament aquest el meu escrit número 50. Vaig obrir l’espai el 17 de juliol amb el nom d’una cançó de Mando Diao i l’url del llibre (amb falta) d’en Pedrolo. En tots aquests mesos he escrit una mica de tot, d’escalada, de skateboarding, de política, de cinema o del que em passava pel cap... però sobretot de música: dels Mando Diao, Long Winters, Love Of Lesbian, Blur i Oasis, Cesk Freixas, Mazoni, Beirut i un llarg etcetera. Els primers mesos no sabia les visites, després de l’estiu vaig saber com es feia i ho mirava, però darrerament ja no ho faig mai. Dies que et miren més de cent persones, d’altres que ho fan 30 i una mitjana just entre aquestes dues xifres. El més divertit d’això de les estadístiques és la procedència de les visites, encara que entrin per una imatge del google: Al Mecanoescrit han entrat des de Denver (Colorado) fins a una ciutat de l’Argentina anomenada Lopez que apareix sovint, Urawa i Kobe del Japó o Kuala Lumpur a Malaysa. Evidenment que se que no ho llegeixen, però mira, fa gràcia.

I deixant de banda això del 50, aquesta setmana he descobert que hi ha bandes que encara fan música de dibuixos animats i diuen que toquen pop. La història és ben senzilla: A l’aula 119 de la facultat de comunicació de la Pompeu Fabra hi fan, dos dies a la setmana, una assignatura anomenada Teories de la Comunicació. Allà, a l’ultima fila (no podia ser menys) m’assec jo, i al canto, l’Oriol. Una professora amb una profunda retirada a al dissenyadora de moda de los Increibles de Disney que no se la sent fa que l’Oriol i jo acabem sempre parlant de música. Recordo que em va parlar de dues cançons: Dandy del extrarradio i Sylvia del Costa Azul. Dit i fet, arribo a casa, obro la mula i poso a descarregar La Casa Azul.

Es baixa ràpid però al obrir-lo no veig cap de les cançons recomanades. Si el grup mola, en tindran d’altres, vaig pensar. La meva sorpresa va ser escoltar allò que sortia dels altaveus, música de videojoc enfrascada en cursilades i lletres escandalosament pastels (Y ya voy, ha llegado el momento de acabar con mi corazón. Necesito fulminar de raíz el dolor, y cambiar lo que siento y aprender a volar hacia el sol). Una mescla de ritmes electrònics amb una veu massa melòdica, un gafapasterisme ridicul inclós per mi. El dia següent vaig parlar amb l’Oriol, de debò que li agradava això? Evidentment que no, es referia a Sindonie!

Però mira, almenys he descobert La Casa Azul (juas)

Sidonie: Dandy del extrarradio

... la tarda esclata

2008-01-15T09:12:00.000-08:00

Reconec que feia temps que hauria d'haver entrat a escoltar amb més deteniment el nou disc dels Mishima, Set de tota la vida (Sinnamon, 2007). El seu primer disc en català no havia resultat cap gran descobriment i feia setmanes que els duia els dos a l'mp3 mentre que sempre que veia el seu nom, girava més la rodeta sense polsar al mig. Aquesta tarda tenia feina, bastanta feina. Ha estat el dia perfecte per posar tot el primer disc de nou i constatar que no m'agrada. Però he fet un salt a l'escriptori quan sonava aquesta cançó d'aquí dalt, sentint cançó per cançó del nou treball, m'he quedat bastant enganxat dins l'univers Caraben.

Dos minuts de glòria, he pogut llegir per aquells blocs de dèu. I a una tarda de feina com avui, realment ha entrat així, perquè desborda un vitalisme envejable i una lletra que cridaria als cuatre vents.

T’hauria de dir el que vols sentir
hauria de fer el que tothom espera de mi
però de sobte el sol perfora un gran núvol
i la tarda esclata com si fos un matí

En aquest intercanvi aparent
les veritats es confonen
i el covard és valent

i en l’estona que passa
entre que ho veig i ho entenc
va creixent la certesa
que no ens necessitem
però ens tenim

Va creixent…
No ens necessitem…
…la certesa
…però ens tenim

Recuperant el so Manchester

2008-01-11T06:03:00.000-08:00

Al llarg de la història hem pogut veure com apareixien allò que en diuen supergrups, una espècie de Dream Team de músics de primera línea que s'ajuntaven amb la intenció de desfermar inquietuds comunes i posar en marxa projectes de garantia. Aquest tipus d'experiències han quedat, sovint, en experiments esporàdics que no han tingut continuïtat mentre d'altres, han sorgit d'una proposta merament comercial de dubtosa qualitat... ¿qui no recorda "All for love" d'en Brian Adams, Sting i Rod Steward?

Doncs ara em venen a la memòria diverses bandes: Els Travelling Wilburys, un grup que a finals dels 80 sorgia del no res i que sonaven com Tom Petty, Roy Orbison, George Harrison, Bob Dylan o Jeff Lynne o els Rockestra, amb Paul McCartney acompanyat de David Gilmour (Pink Floyd), John Bonham I John P. Jones (Led Zeppelin), Pete Townshend (The Who) i Hank Marvin (The Shadows). Els primers arribarien a treure dos àlbums mentre que l'equip McCartney és quedaria amb un single més aviat simfònic. Un dels últims projectes amb cara i ulls ha estat el d'Audioslave, amb membres de primera línia com Chris Cornell (Soundgarden) o Tom Morello (Rage Against The Machine).

Tot això m’ha vingut al cap després de llegir aquesta noticia al ritmes.cat on aseguren que Liam Gallagher (Oasis) i Ian Brown (dels sublims The Stone Roses) volen “recuperar l’esperit del so de Manchester”. Els reclutes de tan enormement apetitós projecte: els dos esmentats més joies de l’alçada de Tim Burgess dels Charlatans, Bobby Gillespie dels Primal Scream, Andy Rourke dels despareguts The Smiths i Peter Hook de Joy Division. La banda perfecte en qüestió ja té nom: Freebass. Ara falta veure si es posaran d’acord tant gall al galliner, però si sí posen, el resultat pot ser espectacular.

2és1

2008-01-08T07:22:00.000-08:00

Una finestreta al messenger i un enllaç al YouTube
... és en Pau, que els At Versaris ja tenen videoclip.
Felicitats!

At Versaris - Dos és un

Estels de (...)

2008-01-02T15:03:00.000-08:00

Sempre que pujo a un mirador de Barcelona busco casa meva. No és massa alta i de fet no destaca el més mínim. Però es fàcil de trobar, agafes la Sagrada Família de punt de referència i vas et vas apropant cap als desordenats carrers de Gràcia. Abans de Cap d’any vaig passar una estona al mirador del Virolai, l’escola que dona per acabat el Parc Güell amb les vistes més maques de la ciutat. Mires i observes de des l’skyline ortopèdic de la Zona Fòrum fins Montjuic, el més lluny on et deixa arribar la contaminació. Entremig queden pisos i pisos, centenars, milers d’ells, tants com històries que amaga el mar de ciment que és Barcelona. Però per un mateix, la seva és la protagonista principal dels seus pensaments enmig la soledat personal d’un mirador multitudinari. Mentre li dones voltes escoltes parlar en italià, francès i espanyol i t’adones que pels foranis que venen a passar l’acabament de l’any a la teva ciutat, aquests no són moments de reflexió. Acabes la cigarreta de rigor i et poses bé la bufanda quan penses en fer una fotografia. És clar, ràpidament caus que pujar a caminar i pensar a un parc és compatible a no portar la càmera. Però et queda el mòbil amb el que fas la instantània mentre surts disparat d’aquell niu de persones que parlen com la Marlene i busquen el Camp Nou via Gaudí, ja el poden buscar ja.

Segueixes caminant envoltat de pensaments i gent que puja cap on tu baixes. Penses en l’any i tot el que t’ha passat, xutes pedres mirant cap baix però això no resolt el que has vingut a fer. La solució, sens dubte, es mirar endavant i adonar-se que entremig de tantes d’històries xicotetes la teva és una més que sempre té un final feliç. Afortunat de tot, les pedres del Parc Güell no reflecteixen més que els obstacles amb els que ens trobem, però són tant petites que els pots donar una puntada i apartar-les del camí. Que tinguem sort... i es que realment en tenim molta, tanta que no es pot expressar amb paraules

Els 8 del 8

2007-12-23T03:34:00.000-08:00

Això de classificar la música en rankings és una mica complicat, dir quin és millor que l’altre amb la d’estils i infinitat de coses que van sortint al gènere fa que classificar sigui un exercici molt subjectiu... Però bé, sempre hi ha coses que t’han agradat molt, altres que t’han decepcionat i altres que dius: “bueno, està bé”. Aquesta petita llista té vuit noms, interprets que m’han marcat durant aquest any. Per què vuit? Doncs per una senzilla raó, vaig començar aquesta llista pensant que estàvem al 2008 i quedava bé això dels 8 del 8. Pot ser que el meu subconscient voldria que no hagués existit aquest any? Serà que hi ha ganes d’esborrar el 2007? Doncs no, es simplement una parra cerebral.

Love Of Lesbian: Els fidels lectors d’aquest bloc, és a dir, els amics que passeu per aquí de tan en tan, ja podíeu imaginar que aquests serien els primers en sortir. Bàsicament perquè el seu segon disc en castellà és, per mi, una obra mestra i el millor que he sentit des de l’estiu. No enganxar-te a Cuentos chinos para niños del Japón equival a tenir un criteri auditiu nul o, en el seu defecte, no tenir orelles. Hi ha masses temes a destacar com per posar-los aquí de nou, ja vaig escriure un post que en parlava (aquí). És per ells, doncs, el primer lloc del ranking del 2007 i la cançó que obre el post, molt adequada per aquests dies que venen.

Kaiser Chiefs: El seu Yours Truly, angry mob va ser del primer que ens va deixar aquest any que ara marxa irremeiablement. La banda sonora d’enguany l’han marcat els Xefs amb temes com "Ruby", "The Angry Mob", "Heat dies down" (hi ha millor manera de començar un disc que amb aquestes tres cançons?), "Love is competition", "Everything is average" (el millor de l’any, sens dubte) o "Retirement", l’últim tema de l’album que posa els pèls de punta. Van passar per Barcelona de gira, i apart de tocar al programa d’en Buenfuente, van ser un dels caps de cartell del Primavera Sound.

At Versaris: Tercer post gairebé consecutiu que en parlo. Són amics, bona gent i han fet un disc rodó on rimes i compromís s’ajunten a Va amb nosaltres, aparegut entre l’any passat i aquest. "2és1", "Quan marxis quan tornis" o "Tocats però no enfonsats", són la prova palpable que les paraules rap i català són complementaries. Nous sons de rebel·lió amb missatge i una feina didàctica que ni ells saben que fan. Esperem, amb ganes, veure el seu primer videoclip properament.

Mazoni: El punt d’inflexió entre allò que més m’ha agradat el marca Mazoni. Els de Bankrobber ens van obsequiar amb Si els dits fossin xilòfons, una lliçó de pop ben fet en català. A destacar "La granja de Paula" (versió de Bob Dylan) i "Memòria", un tema en majúscules. Personalment els trobo una escaleta més amunt que els Mishima i els Conxita, però bé, l’important és que s’està creant una escena gafapastera a la catalana bastant underground que, poc a poc, va calant amb la qualitat com denominació d’origen.

Antònia Font: Segurament la noticia bomba de l’escena catalana va ser l’edició del recopilatori dels mallorquins d’Antònia Font. Els referents catalans de la música ben feta i les metàfores fetes text ens van sorprendre (no podia ser d’una altra manera) amb un disc de versions de temes propis. La seva singularitat és que la música clàssica s’afegeix al seu món via orquestra de Bratislava. Irregular: moments genials combinats amb d’altres que no estan a l’alçada d’una banda de la que esperem molt.

Arctic Monkeys: El gran descobriment de l’any passat no ha seguit l’evolució que un s’esperava. Cert és que el seu Favourit worst nightmare té bons moments com "Brainstrom" o "Fluorescent Adolescent", però queda lluny del seu àlbum debut. Els micos de l’artic han visitat els Països Catalans fins a tres vegades aquest any, amb fortes crítiques per part dels mitjans especialitzats. Haurem d’esperar al seu nou treball per descobrir si la frescor que ens van deixar al seu primer disc no es queda en una peça de museu myspace. Sens dubte, la base la tenen per fer coses genials, ja veurem si ho aprofiten.

Mando Diao: El grup bandera d’aquest bloc ha tret nou disc aquest any: Never seen the light of the day. I bé, ja ho vaig dir en el seu moment: molt fluix. Poquetes vegades l’he sentit, molt millor quedar-se amb els seus tres discs anteriors (100% recomanables). Dels suecs en salvem: "If I don’t live today, then I might be here tomorrow","Never seen the lignt of the day", "Gold" i "Mysti Mountains". Per un altre grup, destacar quatre cançons d’un disc pot ser suficient veient algunes de les coses que corren pel món, però em nego a conformar-me amb això dels Mando Diao.

Manu Chao: Feia temps que no veia un estancament musical tan brutal com el d’en Manu. Un geni amb totes de les la llei que amb aquest disc s’ha cobert de glòria. Una cançó repetitiva darrera l'altra que està a anys llum dels seus dos àlbums en solitari (parlar de Mano Negra ja seria un pecat imperdonable). La Mandolina és el fiasco de l’any: avorrit, monòton i que resta més que suma a una carrera envejablement brillant i eclèctica d’un dels músics més destacats dels últims 10 anys.

Aquests són els meus noms, aquells que m’han xocat per bé o per mal, però cal mencionar altra gent que aquest últim any han editat
nou material. Des del país cal destacar el disc de Els Pets (Per anar al cel i no tornar) Mishima (Set tota la vida) i Sanjosex (Temps i rellotge). D’altra banda, dins la música més reivindicativa, el cop l’han donat els Obrint Pas amb Benvingut al Paradís, un discs on, sense perdre l’essència dels valencians, els reinventa a la seva manera. També és l’any d’en Cesk Freixas, amb una millora substancial en aquest segon treball o La Gossa Sorda i el seu Garrotades.

Fora de les nostres fronteres, moltes coses destacades: el retorn dels Joy Division (el disc no m’agrada un pèl), dels Radiohead i la seva formula de vendre l’In Rainbows (i el poc que va durar) i dos grans discs en forma de Beirut (The Flying Club Cup) i Jens Lekman (Nights falls over Kortedalla). Moltes coses escoltades i poc espai per escriure’n així que també destacaré als Editors, Arcade Fire i els Hard-Fi com alguns dels triomfadors de l’any. Finalment, haig de reconèixer especial debilitat per l’últim disc dels Travis, The boy with no name i el Blue Sky Blue dels Wilco

Que esperem pel 2008? Moltes coses en forma de The Strokes, Jarvis, Placebo, Weezer, Feliu Ventura, KOP, Berri Txarrak entre alguns dels més esperats

Avui és un dia perfecte

2007-12-19T08:51:00.001-08:00

La xarxa és un espai gairebé il·limitat de informació, un món virtual que utilitzem per moltes coses. Una eina indispensable per treballar, però que també utilitzem per nagevar entre les vides de la gent , d’aquells que volen mostrar allò que els inquieta , diverteix i preocupa. En aquests temps on internet és una comunitat infestada de fotologs i blocs superficials com el que llegiu, a vegades et trobes amb sorpreses que encara et posen els pèls de punta.

Fa dies que volia canviar els enllaços del meu Morning Paper particular. La intenció era posar al dia tots aquells blocs que segueixo més menys regularment i afegir-ne d’interessants per així poder accedir-hi més fàcilment. Per això, vaig gastar unes hores d’ahir en viatjar a través de la blogosfera catalana per tal de trobar portals personals interessants. En una d’aquestes incursions furtives vaig anar a parar al bloc del periodista Enric Borràs, company d’Endavant i una de les primeres persones a les que vaig llegir en format bloc.

N’Enric, com jo ahir, és un assidu visitant de blocs en català. El seu voyeurisme internauta el va portar fins aquest bloc: Diari d’un drogoaddicte. Em va sorprendre el que escrivia sobre el bloc, podia ser cert que un enganxat a les drogues relatés les seves vivències a la blogosfera? Així que la curiositat em va portar cap a aquell enllaç que proposava l’Enric per veure que m’hi trobaria. Doncs res més lluny de la realitat, sota el nick de Peperines (un sobrenom d’una ironia finíssima) s’amaga un noi que prova de sortir de la seva addicció a la cocaina.

El protagonista va obrir l’espai per recomanació del seu psiquiatre, que creia que li aniria bé anar escrivint els seus pensaments i una cronologia personal sobre el que passava dia rere dia. És brutal llegir com en Peperines explica com passa les hores caient i tornant-se a aixecar mentre espera la visita al metge. No m’interessen gaire les moralines doctrinals sobre lo dolentes que són les drogues i les seves dependències, tothom és grandet per saber que vol i cal fer amb la seva vida. Però aquest bloc, sense poder assegurar si és real, evidentment, és un seguit de relats sobre com passen les hores d’un noi que lluita per sortir d’un infern personal, cosa que en un món de blocs de música, política i demés tonteries, sobta.

Titulars en majúscula , d’altres en minúscula, textos amb lletra petita, gran o en negreta, faltes ortogràfiques que espanten i espais sense sentit li donen a tot plegat un aire de veracitat que fa fredar a ple desembre. Sens dubte, tot un exercici d’humilitat on et passeges cada tarda esperant a veure si en Paperines haurà aguantat sense portar quelcom al nas o als pulmons. Sense fer-ne un espectacle sensacionalista, val la pena no perdre-li la pista, assistint a uns relats que tot i que semblin extrets d’un llibre de l’Irvine Welsh, són reals i passen a casa nostra, o això sembla.

La cançó, mira, això és un bloc de música i és la que m’ha vingut al cap... massa influències de l’Irvine.

sobre votacions musical

2007-12-17T02:43:00.000-08:00

Arriba el nadal, he acabat els exàmens i toca anar actualitzant el bloc una mica més sovint amb coses una mica més elaborades, que això d’anar penjant videoclips ja no hauria de colar ara que, en teoria, em sobra una mica de temps. I es clar, a les darreries del 2007, toca fer balanç sobre allò que ens ha agradat i el que no ho fet tant.

Diversos llocs donen la possibilitat de votar i revotar en diverses categories musicals. Hi ha des de llocs més seriosos fins d’altres més humils, tots amb la intenció de fer la llista perfecte del que ha sonat durant dotze mesos. Tot i això, és una mica trampa ja que poques són les vegades que durant gener i febrer surten coses del nou any, per tan, vist en perspectiva aquestes llistes haurien d’anar de març a març. Però mentre escric aquesta brillant idea, me’n adono de lo tiquismiquis que arribo a ser, es del 2007 i punt.

El que ja s’està convertint en una tradició és la votació als premis de l’Enderrock, la publicació degana i més important de la música pop-rock en català. Com va dir l’amic Lamarca, tot i ser una revista seriosa han patit d’irresponsables en deixar-me escriure algunes línies de tan en tan, però un error el pot tenir qualsevol. Tot i aquest fallo irreparable, ofereixen una llista (aquí) molt completa on poder votar en diverses categories: música pop-rock, cançó d’autor, folk i noves músiques i altres. Jo ja ho he fet, repartint els vots entre Mazoni i els companys d’Obrint Pas i Cesk Freixas, i és que els amics tiren molt i als grans Love Of Lesbian no els pots votar (Shiwa en català no cola). Tot i que amb això de la música per gustos colors, que diuen, el vot més clar, per mi, és el de grup revelació, sens dubte els At Versaris, els primers en fer rap seriós en català. Una altra votació és la dels amics i amigues del Mai a la vida, un programa de radio i bloc de noves tendències escrit, majoritàriament, en català (podeu votar aquí). El millor d’aquests comicis és poder ajuntar Arcade Fire i Mishima, és a dir, internacional i nacional. Des d’aquestes línies animo a tothom a opinar i votar a ambdues llistes!

I el que a més m’agrada’t a mi d’aquest any, doncs ho escriuré properament però em sembla que els que em coneixeu ja sabeu per on aniran els tiros.

aps, també es pot votar a millor videoclip (aquesta és la meva opció)

Jens Lekman

2007-12-13T15:31:00.001-08:00

Molt mal de cap i demà l'examen més llarg d'aquest primer trimestre. La llum de l'escriptori ve directament a la cara, hi ha apunts repartits per l'habitació i per alguna estranya raó, en Jens Lekman no para de sonar sense parar. A aquestes alçades de la nit i a aquestes alçades de la setmana, amb quatre exàmens (un per cada dia) i un pràctic de conduir (aprovat!) entremig, hauria d'aprofitar les últimes neurones atentes al mig centenar de planes que em queden per estudiar...va, ara sí, ja m'hi poso.

Potser és un pastel amb potes i recorda en masses coses als Belle and Sebastian, però entre la llum de l'escriptori i que es va fent tard m'aferro al que sigui abans de adonar-me que pocs cartutxos em queden per cremar aquesta nit.

Jens Lekman: You are the light

Música polititzada i patètics enxufats (o endollats)

2007-12-07T14:07:00.000-08:00

La música i la política són temes que sempre han anat de bracet. Al llarg de la història, aquest gènere ha servit per fer pedagogia i propaganda però també com una visió militància feta professió pels propis artistes que han elegit aquesta via. Al cap i a la fi, tots som lliures d'elegir el missatge que sentim a les cançons que ens posem a diari. Aquesta llibertat es bassa en poder elegir si volem barrejar pensament polític amb oci sonor. I això és precisament el que fem la majoria de nosaltres: passar d'una cançó tremendament pensada dels Berri Txarrak a un She love's you dels Beatles en un sol click de l'ordinador.

Per això sobta quan es vol polititzar tota la música que es fa en català. Cantar en la nostra llengua es, sovint, un acte de reafirmació lingüística però en molts casos comporta simplement una normalització de les ganes de cantar en la llengua materna. Recordo el debut d'en Pau Llonch fent rap en català, un estil poc tocat en la nostra llengua. L'amic ho tenia clar: perquè haig de cantar en una llengua que no és la que he parlat a casa tota la vida? Ell, com en Rodrigo, l'altre part d'At Versaris, com els Clash, els Negu Gorriak o els "renegats" nord-americans Rage Against the Machine han fet de la política i la música el seu modus vivendi. Per ells, la indestriabilitat d'ambdues coses els ha portat ha composar acords reivindicatius que encenen les nostres neurones al ser escoltats.

Però nosaltres no formem part d'un país normal, la visió del rock català amb l'indendentisme ha fet mal a la tots aquells que no sabien que feien "política" mentre cantaven en la nostra llengua. Bandes com els Lax'N'Busto o Mazoni s'han fet farts de dir que el fet de cantar no tenia perquè reflexar el seu pensament polític com a grup. Com a contraposició tenim a Els Pets o Obrint Pas, bandes que han fet bandera de la seva llengua, trajectòries marcades per cançons i implicació en diverses iniciatives en pro de la nostra llengua . Bé, fins aquí tot perfecte, cadascú canta pel que vol i com vol.

El problema arriba quan et trobes personatges com en Jofre Bardagí. Fill del "Mestre Bardagí" (conegut per ser l'home de confiança musical d'en Joan Manel Serrat o Quico Pi de la Serra), va començar a aparèixer a televisió fa més de deu anys amb Glaucs, una banda de pop melòdic que no va destacar gaire dins el panorama musical en català de l'època. Un primer senzill pastelosament dolent com Els teus ulls glaucs els va fer aparèixer en múltiples ocasions a TV3. Eren el grup del fill del Mestre Bardagí, res més. La seva música era dolenta i buida, cançons romàntiques que no van aportar res a una escena a la que era molt difícil despuntar donat el mercat limitat on és trobava. I els Glaucs ho van fer, es clar, el fill d'en Bardagí Jr n'era el cantant. Per cert, en aquell primer clip en Jofre apareixia vestint una samarreta estampada amb estel roig inclòs, que lluny queda veient l'actual imatge de perdonavides rockandrollero passat de pes que es marca en Bardají Jr a les darreries del 2007.

La gran trajectòria de la banda es limita a tres discs d'estudi, un directe i una antologia, es a dir, gairebé tantes recopilacions com nou material. Finalment, els deliris de grandesa del líder de la banda el van portar a canviar de llengua i crear un nou grup: Nut. Segons explica el divo barceloní, van ser "fortament censurats" pels mitjans de comunicació catalans per aquest fet. Realment, els media nostrats no són la panacea de la promoció musical i en Jofre ara feia música en castellà (tan dolent com tot el que havia fet fins llavors, en aquest sentit no hi havia diferència) i no li feien cas. Que esperava? Li havien regalat promoció valiosíssima (a quants grups infinitament millors que els Glaucs se'ls van negar els minuts de Sputnik que els havien donat a ells...) pel seu cognom i ara li havien de reconduir la carrera? Potser el seu lloc es trobava més als 40 principales i ràdios de l'estil que programen suficient música en castellà no? Pocs grups que surten en català i ara resulta que calia donar-li espai a Nut, que a sobre de cantar en castellà ho feien malament? Mare meva...quina visió més allunyada de la realitat.

L'estrepitós fracàs de Nut el va fer tornar (noooooo) a cantar en català, ara en solitari. Seguia sent el fill del Mestre Bardagí, una "coletilla" que l'acompanyarà sempre que pugi a un escenari, però d'això ell no en té la culpa. El problema ve quan un es creu que està per sobre del bé i del mal, mirant per sobre l'espatlla i amb una pose ridículament turmentada, d'aquella tipus "el món està en contra un artista amb majúscules com jo". Doncs l'última perla d'en Jofre és una entrevista ploranera al diari La Vanguardia per promocionar la tornada dels Glaucs, com no, amb una antologia (noooooo). Doncs allà el nano diu coses com: "em fa por, fins i tot fàstic, veure banderes independentistes als meus concerts.". Molt bé, aquí t'has cobert de glòria. Està molt bé que faci música apolítica en català, que ens expliqui els seus múltiples desenganys amorosos i lamentacions depressives. Però això és una falta de respecte a la gent que l'ha seguit durant anys i portava la seva bandera estelada tot cofois als seus concerts. Pocs seguidors que té i encara els insulta.

...això no és tot, ara diu que farà un disc de grunge (noooooooo)

canta com vulguis, però no molestis!

Morrisey o aquells genis turmentats

2007-12-01T09:43:00.000-08:00

Sovint la història de la música l'han escrit persones amb desequilibris mentals evidents: depressions, complexes i antidepressius han marcat irremediablement alguns dels artistes claus dels ritmes contemporanis. Sens dubte, algunes de les grans icones melòdiques han estat autèntics freks, nerds i altres gèneres asocials. Kurt Cobain és el paradigma de tot aquest seguit de genis en que, tot i una infància controvertida unida a un caràcter conflictiu, han arribat a l'olimp musical via autodestrucció. Però no és l'únic, Ian Curtis dels Joy Division o en Sid Vicious (Sex Pistols) també van caure després de vides marcades per la droga i l'evasió interior.

Però el protagonista d'avui no té aquests tics suïcides. Steve Patrick Morrisey, va néixer a Davyhulme (Anglaterra) el 22 de maig de 1959, fill d'un porter d'hospital i una bibliotecària, de ben petit ja sorprenia per ser extremadament introvertit. Crescut pels voltants de Manchester, en Morrisey, es refugiava en les novel·les d'Oscar Wilde i en les curses d'atletisme per oblidar el bulling que li feien a l'escola. Depressiu i solitari, els medicaments tipus prozac van ser companys de viatge des de la seva adolescència. La seva primera experiència musical va ser amb un grup punk-rock: Nosebleeds, cosa comprensible ja que era l'estil de moda als carrers de UK en aquella època.

L'invent punkero va durar poc, només dos anys, i al 1980 formaria els mítics The Smiths amb en Johnny Marr, un guitarrista amb qui lideraria la millor banda de pop anglès de la dècada dels 80. La mort de John Lennon i amb ell, la impossibilitat d'un hipotètic retorn dels Beatles originals, va fer despertar a la premsa anglesa. Els èxits de les llistes mundials ja no eren dominats per artistes de la vella anglaterra i els nord-americans els passaven la ma per la cara una setmana rere l'altra. L'aparició dels Smiths (i els Cure) va pal·liar, amb escreix, aquesta falta de referents.

El seu primer disc, amb títol homònim, fou publicat per Rough Trade Records l'any 1984. Temes com Hand in glove o Reel around the fountain van portar al grup al número 2 de les llistes de vendes, però també el van posar a les primeres planes dels diaris per la controvèrsia que despertaven les lletres del grup. Sempre encallat en la melancolia i la destrucció interior, Morrisey era una veu melòdicament perfecte pel despertar pop post-punk anglès. Meat is Murder (Rough Trade Records, 1985) va ser el següent treball, on, com ja veiem al títol, es fa una defensa del vegeterianisme. Segurament, l'àlbum més fosc de la banda amb temes com That Joke Isn't Funny Anymore o una genial How soon is now.

I va arribar El disc: The Queen is dead (Rough Trade Records, 1986). Fa falta comentar quelcom sobre la perla pop més excel·lent de principi a fi després de l'època dels escarabats? És simplement un dels millors discs de la història de la música. Inevitable escoltar The Boy with the Thorn in His Side, Some Girls Are Bigger Than Others o Bigmouth Strikes Again, segurament la seva cançó més coneguda. Llistes com les de Melody Maker o NME l'han inclòs com un dels deu millors albums gravats mai, en un treball extraordinàriament complet. Després de The Queen is dead , les coses mai serien iguals, les tensions internes acabarien amb el grup. A mode d'anècdota, el baixista Andy Rourke, va ser expulsat dels Smiths pels seus problemes amb l'heroïna i un missatge al parabrises del cotxe: "Andy, estàs fora dels Smiths. Adéu i sort. Morrisey".

La decadència personal (que no artística) s'apoderava de la banda, això sí, van tenir temps de treure senzills molt destacables com el de Panic o Sheila take a bow (genials ambdues!!!) i un últim àlbum: Strangeways, Here We Come, de l'any 1987, seria el darrer treball junts (només per Girlfriend in coma ja val la pena).

Morrisey, va deixar els Smiths i va començar una carrera com a solista que encara dura. Viva Hate (1988) seria el primer d'una trajectòria que l'ha portat a gravar temes com Suedehead, Sunny, Interlude, Interesting drug o First of the gang to die. Podem afirmar que sense aquesta carrera, la llarga llista de grups posterior, començant per Suede o Pulp i passant pels Verve o Oasis no haguessin estat tal i com els coneixem. El seu últim disc data del 2005 amb un títol tan genial com Ringleader of the Tormentors. Homosexual declarat, va estar apunt d'embrutar la seva brillant carrera participant al festival d'Eurovisió representat al Regne Unit...tot un personatge.

En definitiva, un dels grans a base de Prozac

Dins l'iglú d'Antònia Font a ritme d'orquestra

2007-11-24T05:19:00.000-08:00

Antònia Font no es un grup que m’hagi marcat especialment. De fet, fa relativament poc que els conec més profundament (gràcies, tú), però han sonat al molt al meu reproductor musical , sobretot durant els darrers mesos. Resulta complicat adentrar-se dins la seva música, les seves lletres amb metàfores que només ells coneixen, però encara n’és més difícil sortir-ne. Tot i la trista imatge que van donar a l’entrevista del dimecres passat a la Nit al dia, aquí hi ha la meva ressenya per l’Accent del nou disc dels Antònia Font.... com va dir el company Roger Palà: l'únic grup en català que escolten els modernillus.

Coser i cantar: una atmosfera no apte per puristes

Feia gairebé dos anys que esperàvem nou material d’Antònia Font. El grup referència del pop fet en català ha forjat la seva carrera en 5 treballs on el bo i millor de les metàfores astronòmiques i músicals de Joan Miquel Oliver, alma mater i cervell artístic de la banda mallorquina, afloren creativament per transportar-nos al seu univers particular . Cal buscar al diccionari

per trobar una definició que agafí, en tot el seu esplendor, el seu pop suau, melòdic i a vegades psicodèlic. Una mica de tot, sempre amb la denominació d’origen que, com els bons vins, porten registrats els discs d’Antònia Font.

Gairebé deu anys després que arribés a les nostres orelles aquell Viure sense tu, sembla que arribava l’hora de fer un punt i apart i recapacitar sobre el camí de la banda. Si be es cert que això de publicar un grans èxits no és quelcom gaire original, també és veritat que ells no podien fer una recopilació convencional. Per això, van viatjar fins a Bratislava, on van versionar els seus temes més destacats sota una atmosfera rítmica sorprenent: una orquestra simfònica i nous sons que encara no havien explotat. Coser i Cantar, no és, doncs, un disc típic. Va molt més enllà i escarpa noves maneres d’entendre la música d’Antònia Font des d’una òptica clàssica però a la vegada radicalment oposada al que entenem com pop convencional. Si a tot això li afegeixes el toc Oliver a l’obra doncs el resultat és un disc novedòs però alhora difícil i compromès, que segurament dividirà als aficionats de la banda entre detractors i amants d’aquestes noves versions.

El disc consta de dos compactes l’obra Mecanismes, tota una declaració de principis del que trobarem a les 19 cançons posteriors. Molta presència del seu últim disc d’estudi, Batiscafo Katiuscas (2006), dins la primera recopilació: irregular el seu Bamboo i difícil d’entendre el Wa Yeah, amb una flauta que sembla desafinada expressament. La més aconseguida és Tokio m’és igual amb una base rítmica que porta molt bé el tema i que agafa un alè emocional gairebé més gran que la original. Les millors versions d’aquest primer compacte ens arriben, sens dubte, des del disc que els va portar a ser coneguts per un públic més nombrós: Alegria (2002). La cançó homoníma a aquells disc i Dins aquest iglú, sobretot aquesta segona, ens transmeten noves sensacions que les transporten a la genialitat. Però no totes sonen així de completes, és el cas de Jo, robot o Vitamina Sol.

Amazones a sa lluna obre la segona tanda, una bona versió que queda, però, lluny de la seva interpretació original. Millora la cançó rap per excel·lència del grup, Astronauta rimador i sobretot Holidays, homenatge balear als gran grups pop que guanya com més l’escoltes. Robot és, també, una de les peces més conegudes d’Antònia Font, que no fa més que confirmar que les versions del Taxi són les millors d’aquest Coser i cantar. Empat tècnic és el resultat de la comparació entre les noves Tots es motors i Batiscafo Katiuscas amb les seves originals. Finalment, el disc el tanca Vehicle lunar, cançó instrumental que no aporta res més que el final del treball.

En definitiva, un disc una mica irregular que alterna grans moments amb d’altres que no arriben a l’alçada. Coneixent la trajectoria de Joan Miquel Oliver es fa estrany que no hagin arriscat amb cançons menys conegudes de la banda i hagin tirat d’èxits dels seus dos àlbums més coneguts. En aquest sentit, no trobem cap pista del seu disc debut i per exemple, es troba a faltar ja que recorren als singles, el Viure sense tu. Segurament, aquest Coser i cantar és una mescla de pretensió i genialitat que no sobra dins la discografia del grup i que aporta nous punts de vista d’unes cançons excel·lents de per sí. El disc manté als Antònia Font com líders destacats de l’escena pop catalana, però restem a l’espera de nou material mentre bandes com Mazoni o Sanjosex pugen per sota a gran velocitat.

Ja, ya o sha

2007-11-23T01:52:00.000-08:00

Des que els joves estem cada cop més hores davant l’ordinador que de la televisió, els videoclips han perdut la importància que tenien. Ara potser et passes per youtube a veure’n algun, però no es el normal. Si ens parem a pensar-ho, abans ens tragàvem tants videos un darrera l’altre, casí fessin el que fessin. Llavors destacaven aquells originals per sobre dels típics de noies maques o tios que van de guais. Spike Jonze (del que vaig escriure un post fa temps) es l’exemple de clips genials, com el Sabotage dels Beastie Boys, tot un clàssic.

Per això destaco aquest videoclip. Me’l va penjar un amic al myspace i em va fer molta gràcia, el trobo fresc i original, bé potser no tant original (recordeu Soroll de Els Pets?). El grup és Cuarteto de Nos, i encara que a nosaltres no ens soni, porten des de 1980 tocant per l’Uruguay, segons explica la wikipedia, amb un estil divertit i una “original posada en escena”. Doncs bé, a l’espera d’analitzar exhaustivament el nou disc d’Antònia Font, que faré aquest cap de setmana, penjo aquest video, que l’he trobat bastant genial. Un video xulo i una cançó que enganxa: El Cuarteto de Nos, Ya no se que puedo hacer conmigo.

Fou a l’Estadi Xile

2007-11-19T14:24:00.000-08:00

Feia temps que tenia pendent aquest post. Si vaig obrir aquest espai és per parlar de coses que em venen de gust, sense mirar gaire si toquen o no, si interessen a algú o no. Se que ahir en feien un reportatge a TV3 però per aquelles coses inesperades que de vegades em passen, no vaig poder veure’l. La dignitat no és compra, és una cosa que es guanya amb constància i la seguretat de la raó. Per això, avui soc jo qui crida el seu nom contra el vent: Victor Jara.

La vida al Xile rural dels anys 30 no devia ser fàcil, en un ambient de pagesia i austeritat va néixer i créixer en Victor Jara. Des de Quiriquina, un poblet on un noiet de sis anys ja havia de treballar de pagès, més quan la familia estava formada per set boques. Va ser la seva mare Amanda (us sona la cançó?) la que batallava amb Manuel (us sona la cançó?) perquè el xic anés a l’escola i aprengués música. Dividit entre la feina del seu pare i els bolos de la seva mare, que era cantant, va anar tirant endavant fins que va arribar l’hora de marxar de la casa on havia nascut.

15 anys tenia en Victor quan es va veure abocat a deixar els estudis al nou lloc on vivia: Nogales. Allà va començar a treballar a una fàbrica de mobles fins que una repentina vocació seminarista el va portar cap una nova vida. Amb 17 anys ingressà a l’ordre de Sant Benet on només si estaria dos anys. Les influències de la seva mare durant la infantessa començarien a aflorar als 21 anys, quan Jara va començar amb el teatre. Poc després entraria al cor de la Universitat de Xile, on començaria a cursar estudis superiors.

5 anys més tard dirigiria la seva primera obra i amb 29 anys composaria la seva primera cançó: Paloma, quiero contarte. Era el principi d’una carrera fulgurant, un camí on cada cop l’acompanyaven més uns ideals que mai abandonaria (I per idea, senyores, esquerrà). Va formar part del grup artistic Cucumen, fet que el portaria a la vella Europa, a la URSS, a Txecoslovàquia, a Bulgaria o Romania. Amb ells gravaria el seu primer disc mentre la reputació d’en Victor com a director de teatre al seu país. Durant tres anys va formar part del equip de professors de l’escola de Teatre xilena.

Al 1967 editaria el seu primer disc com a cantautor en solitari, seria el principi d’un seguit de cançons que han quedat a la memòria col·lectiva, el seu treball debut portaria el seu nom homònim. Tres anys després, apareixeria Pongo tus manos abiertas (Dicap, 1969). Un seguit de temes on la vessant més social del cantautor el portaria a crear clàssics de la música rebel i resistent: A desalalmbrar, Juan sin tierra o el Martillo. Però sobretot quedaria per sempre la lletra i acords de Te recuerdo Amanda, la cançó que Victor Jara va dedicar a la seva mare. Una de les cançons més tendres escrites mai per algú. També musicaria poemes d’un bon amic seu, un poeta comunista anomenat Pablo Neruda

Jara ja era un referent de les esquerres mundials, això el portaria a participar en diverses campanyes en favor del Vietminh i la resistència vietnamita a la invasió imperialista americana. La mort de Ho Chi Minh es fotografiaria a la retina d’en Victor, li dedicaria la cançó El derecho de vivir en paz dins el seu quart àlbum: El Derecho de Vivir en Paz (Dicap, 1971).

Militant del Partit Comunista Xilé, el cantautor va entendre que la via democràtica cap al socialisme que propugnava Salvadro Allende era la millor opció per canviar les coses a un Xile corrupte i empobrit. Per això, no va dubtar a donar suport al front d’esquerres que va suposar la creació de la Unitat Popular seguint la crida als intel·lectuals que havia fet al 1970 en Pablo Neruda. La victòria d’Allende vindria acompanyada del seu nomenament com ambaixador cultural del seu país.

El somni de Jara, de Neruda, d’Allende i de tants i tants xilens que van lluitar per la llibertat i la justícia social es va acabar aquell fatídic 11 de Setembre de 1973. La Operació Condor dirigida per la CIA i executada pel braç feixista de Pinochet feia un cop d’Estat que acabà amb tot. Aquell mateix dia en Victor es trobava a la Universitat Tècnica de l’Estat on va ser detingut amb altres alumnes. Després de 5 dies de tortures, Victor Jara era acribillat al Estadi Xile de Santiago, el seu cadàver fou trobat el 19 de setembre.

16 anys després, el cubà Silvio Rodriguez abarrotava aquell mateix espai per homanetjar a un dels mestres de la cançó protesta. Una nit màgica on el poble xilé es va retrobar amb l’home que va musicar tota una generació de somnis i esperançes. Te recuerdo amanda va sonar amb tanta força que les parets d’aquell estadi no podien fer altra cosa que abaixar la mirada per haver presenciat tal sacrifici.

Molts són els que han homenatjat Victor Jara, als Països Catalans en tenim de totes les classes: Des d’Inadaptats fins al Cesk Freixas, passant per Obrint Pas o en Feliu Ventura. Però també gran figures internacionals com U2 o The Clash n’han fet referència. Un recordatori no nomès a ell, sinó a tots els morts per d’imperialisme incansable dels Estats Units, des d’Argentina al Vietnam, des de Xile a Corea.

“La música tiene un hálito mágico de participación” (Victor Jara)

Carlos (viure sense tu)

2007-11-12T05:09:00.000-08:00

Jo no sabia que després me mataria
la teva mirada
que plora i diu que no.

Obro el portàtil amb idees però força disperses. Mentre el processador de textos es carrega sona Antonia Font de fons i diverses coses em venen al cap. Hi ha força temes a parlar aquests dies, molts que comentar a aquest espai virtual que de tant en tant actualitzo. Per exemple la incompetència general davant els problemes de Renfe, rodalies, el TAV i una Magadalena Alvarez que aprova l’examen d’ineptut a diari. Un altre història és la del rei, l’únic representant no elegit per sufragi universal a la cimera Iberoamericana que ha provat de fer callar al, precisament, president més ratificat de l’Amèrica Llatina. També podria parlar sobre la hipocresia del premi Nobel i la visita de l’Al Gore a Barcelona. Que el numero dos de l’administració Clinton sigui ara el Capità Enciam nord-americà resulta tan irònic com indignant. Però no puc parlar de res d’això, tinc un nus a l’estomac que no em permet pensar i reflexionar sobre política. Avui en Carlos ha mort.

Poques paraules poden descriure els nostres sentiments. Un jove madrileny que assitia a una contramanifestació convocada pel moviment antifeixista madrileny en repulsa per un acte organitzat per Democracia Nacional ha estat apunyalat dins el metro de la capital de l’Estat Espanyol. En Carlos només tenia 16 anys, era jove, massa jove, com en Guillem Agulló. Tot això et porta a la memòria, inevitablement, el del noi de Burjassot. Els dos han aclucat els ulls atacats per un ganivet de l’extrema dreta, a traïció, en inferioritat i amb tota una vida il·lusionant per davant. El pecat d’en Carlos ha estat el de voler canviar el món i estar al lloc equivocat al moment equivocat. Al mateix lloc on estava en Guillem, per on passava en Roger o on corria de festa l’Isanta.

Ara assistirem a concentracions i manifestacions de repulsa. Cridarem i pintarem consignes de ràbia i impotència. Veurem, una vegada més, com la policia ens reprimeix mentre els desgraciats que han matat en Carlos resten impunes a l’anonimat. És el moment de fer-se sentir i clamar venjança i justicia. Però sobretot, ara es temps de recordar al nostre company, de no apagar la flama de tots qui, com en Carlos, han mort en mans de l’extrema dreta. No coneixa aquest noi, i de fet, no em fa falta per parlar sobre ell. Tenia setze anys i compartiem trinxera, aquella que resta a la banda de la raó. Contra la intolerància i la foscor cal combatre el feixisme des de tots els fronts. Des del carrer, l’institut i la universitat, allà on puguem, també des d’aquestes linies. Els ho devem. A en Carlos, en Roger, en Pep, en Guillem, l’Aitor o la Lucrecia.

Quan no pots explicar les cares

2007-11-10T02:56:00.000-08:00

A vegades et demanen un text. Escrius i escrius i t'en adones que fa molta estona que ho fas. Busques els caràcters i se't queda cara de sorpresa quan veus que has superat en més del doble el que et demanaven. I penses que no saps que eliminar i no saps que fer de tot el que es perdrà amb un "tallar". Llavors recordes que tens un bloc on poder explicar el que vols sense limitació de paraules.

Les barriades del Brasil, un poble perdut a Rwanda. Els carrers incendiats d’Hernani, un camp de refugiats a Albania. Conflictes de tota mena amb un mateix punt en comú: unes dècimes de segon captades per un aparell que fa instantani un moment quotidià i ensenya el que està passant. El gremi dels fotoperiodistes sempre ha estat especial, tenen la missió d’explicar els fets sense paraules que ho aclareixin. Perquè sovint les cròniques dels diaris no entenen de sentiments, de mirades, de gestos. Es llavors quan l’art d’una fotografia agafa el seu nivell màxim d’esplendor, quan aquesta ensenya amb un click tot allò que ningú pot fer entendre amb el word.

Robert Cappa va ser el primer gran fotoperiodista contemporani. La seva Leika ens transporta en viatge visual i a ple segle XXI a la Batalla de l’Ebre o al Desembarcament de Normandia. L’hongarès seria el primer d’una llarga llista de corresponsals que moririen a la Guerra del Vietnam. A Catalunya trobaríem un dels seus alumnes més avançats: Agustí Centelles. Aquest valencià va reflexar l’època més convulsa dels nostres temps, l’arribada de Macià després de l’aprovació de l’estatut de Núria, els Fets del 34, l’alçament del 36. Ambos un referent i exemple de compromís, no només amb una feina que estimaven sinó també amb unes idees que defensaven.

“Si les teves fotos no són bones serà que no t’has apropat tan com deuries”. Aquesta cita de Cappa perd una mica el sentit donats els avanços de la fotografia digital i el món audiovisual. Tot i això, els fotoperiodistes segueixen amb la càmera preparada arreu del planeta. Aquest ofici segueix sent un dels més arriscats que existeixen i deixant a banda la qualitat del fotògraf, el que importa no només són els recursos tècnics sinó també el seu compromís amb el que està succeint. Un bon exemple de qui serveix per fotografiar els conflictes el trobem a Annie Leibovitz. Tot i ser una de les fotògrafes més reconegudes del món, la seva obra als Balcans va deixar més dubtes que esclariments. I es que no és el mateix captar la cara bonica de la Keira Knightley a un plató de Los Angeles que saber explicar que estava passant a Mostar

Una mostra del treball que fan aquests buscadors d’imatges el trobem a la sala d’exposicions de Caja Madrid, situada a la Plaça de Catalunya, al cor de Barcelona. Sandra Balsells, Javier Bauluz, Clemente Bernad, Paco Elvira, Cristina García Rodero, Santiago Lyon, Kim Manresa, Enric Martí, Fernando Moleres i Gervasio Sánchez ens endinsen a tot tipus de conflictes. Des d’aquells que tenen l’arrel a les desigualtats socials produïdes per un sistema injust que cataloga el món en primer, segon i tercer fins aquells més “polítics” per qüestions de nacionalitat, imperialisme i territori. Tot i això, no es casual que als segons els etiqueti de polítics entre cometes. Cada un dels conflictes mundials són polítics diguin el que diguin els mitjans oficials, des de la prostitució infantil als barris d’Haití fins una desfilada unionista a Belfast, Irlanda del Nord.

Que el món real no és apte per ments sensibles ja ho sabíem. Es un fet que queda empíricament demostrat a les dues sales d’exposició. Veure cossos estesos al terra sota un toll de sang al mig del principal carrer de Sarajevo durant la Guerra de l’antiga Iugoslavia o seguir el procés d’ablació d’una nena d’uns sis anys a Kadi sorprendran per la seva cruesa. Tot i això, ja sabem que el més greu de tot plegat és que mentre el visitant de Caja Madrid sortirà de l’edifici per anar a veure el partit de futbol de torn sense cap altra preocupació, aquests són fets que es repeteixen a diari a molts indrets.

La revolució dels Clavells a Portugal, el conflicte d’Euskal Herria, la pobresa a Calcuta o els comunistes turcs en vaga de fam. Tots i cada un d’aquests temes són tractats amb fets, no amb paraules. Mostrar tot allò que passa menys lluny del que pensem sempre es digne d’agrair, però molt més quan se’ns expliquen mostrant els fets des d’un objectiu difícil de manipular. La feina del fotoperiodista es arriscada i sovint força altruista, un home com Robert Cappa ens ho va demostrar, per això són, sens dubte els millors cronistes de sentiments que existeixen.

Pereza fa mandra

2007-11-06T15:41:00.000-08:00

Hi ha grups que fan mandra, molta mandra. No em considero ni millor ni pitjor, ni més intel·ligent ni més tonto, ni més cultureta ni més garrulo per no escoltar-los. Sols que fan mandra....

Els sentiràs als 40 Principals, els veuràs a l’MTV, potser inclòs, els ballaràs una nit etílica que t’enganyin a un sopar de carrera per sortir al carrer Balmes (per cert, fenomen a estudiar aquest de “sortim per Balmes”...). Però jo no els suporto. No dic que no tinguin cançons que et queden al cap a la primera, que les tenen. No dic que no sigui pop (o rock) en el sentit més ampli de la paraula (ve de popular recordeu?), que ho són. És veure’ls, amb aquelles pintes de modern rockero trencacors, aquelles poses de malote mentre canten melodies de radioformula per adolescents. No les puc sofrir, ho sento. Ric quan van a entrevistes a la tele i no es treuen les ulleres de sol dins el plató (quina feina per les maquilladores no?). I no els vulguis trobar a una disco, segurament tampoc els veuries, són VIP’s i si et miren, ho faran per sobre l’espatlla. Són aquells grups que tenen cançons que parlen de Madrid, que típic i quina ràbia fan... i encara omplen la plaça Catalunya per la Merçé. Tot això gràcies a una campanya de marketing brutal, es clar.....i es que són uns triomfadors, i ho saben, i ho s’ho creuen.

Doncs no nens no, feu mandra, molta mandra (tanta com seguir escrivint aquest post oi?)

L'enganyada dels Mando Diao

2007-10-29T12:43:00.000-07:00

Enganyar :
2 tr Decebre, frustrar en les esperances. Més val que l'aviïs de pressa i que no l'hagis d'enganyar, després.

El Gran diccionari de la Llengua Catalana ens dona, en d’altres, aquesta definició del verb enganyar. Nosaltres, parlo del meu grup d’amics, sempre parlem d’una enganyada quan quelcom ens decepciona. Segur que alguns dels que em coneixeu i llegiu això m’ho heu sentit a dir.

Les enganyades estan al ordre del dia en aquests temps que corren. Aquella nit que havia de ser la bomba i que acabes a un racó de la discoteca pensant “que estic fent aquí?” (enganyada!), aquell últim programa informàtic genial que l’instal·les i reinstal·les i mai funciona (enganyada!!), la jaqueta mega moderna Carhartt que et va costar una pasta i a la mínima que fa fred et congeles (enganyada!!!), el mòbil última generació que en dos dies no et funciona el bluetooth (enganyada!!!!) o aquell concert que esperaves amb ànsia perquè després no toquin la cançó que tan t’agrada (enganyada!!!!!). Sovint hi ha un cúmul d’enganyades a l’ambient que et frustren -de manera superficial evidentment- i que fan ràbia.

Doncs la meva última enganyada te noms i cognoms: Mando Diao, Never seen the light of the day.

En realitat aquest disc és una estafa relativa, bàsicament perquè m’ha costat zero euros gràcies a la mula pirata. Però vaja, que arribo a anar a l’FNAC i estaria traient foc per dins i per fora estil drac de correfoc. Anem per parts: hi ha diversos condicionants alhora d’escoltar aquest nou àlbum dels Mando Diao, primerament que potser és un treball que has de pair amb el temps (li donarem una altra oportunitat?) i segon que el llistó estava molt molt alt, potser massa.

Els creadors d’obres tan rodones com Hurricane Bar o Ode to ochrasy han parit 11 noves cançons que s’allunyen força del que ens tenien acostumats. Personalment penso que l’experiment no els ha sortit massa bé, buscant nous sons marcats per instruments que no utilitzaven tan com fins ara i amb influències de músiques molt allunyades de la seva Escandinàvia natal.

La cosa no comença tan malament amb tres temes que, tot i estar bé, no treuen el disc de la mediocritat. If I don’t live today then I might be her, una espècie de rockabilly amb tocs asiàtics original i bastant positivista, la cançó que dona nom al disc, Never seen the light of the day és molt més marca de la casa. Tornada desgarradora emboltat d’una aura de melòdica i amb una marcada importància del violí. Aquest primer i esperançador inici el tanca Gold, una balada pop en estat pur.

I a partir d’aquí la cosa baixa alarmantment, si ve I don’t care what the people say (que sembla vinguda d’algun desert estil Arizona però del pal glacera sueca) i Misty Mountains (potser el tema més emotiu del disc) es salven del crematori general. Potser hi ha un parell de temes més que tenen detalls que no estan del tot malament, però no arriben al mínim exigit per la banda que ha composat Mr Moon, em nego a que així sigui.

Vaja, que jo seguiré escoltant To China with love, The Band, Cut the rope, Song for Aberdeen, Tv and me o Morning paper dirt, la cançó que dona nom a aquest bloc. Esperem ansiosament que sigui una enganyada parcial i els Mando Diao tornin aviat al costat clar de la força, el meu reproductor MP3 els necessita...

un video clàssic del grup (encara no n'he vist cap del nou disc)

+ si voleu sentir el nou disc, aneu al seu myspace

La second life de Bolonya

2007-10-24T15:47:00.000-07:00

I aquesta nit toca ser just amb un mateix i reconèixer la veritat: aquest octubre només he escrit un parell de cosetes al bloc, les altres dues eren articles ja publicats per aquests móns de dèu. Avui algú (sí, tu) m’ho ha recordat, amb tota la raó. De les actualitzacions cada tres quatre dies em passat a això. Unes classes on Bolonya (i no precisament la salsa) marca la pauta de feina, un treball on corregeixo quan m’ho haurien de fer a mi i les múltiples col·laboracions a allà on em deixen em roben molt temps per fer allò que més m’agrada. Evidentment aquestes coses no són aquest bloc, però ara necessito més que mai hores (i llum) de sobre per poder lliscar sobre cuatre rodes –petites- o pujar parets de no massa grau amb arnés, corda i peus de gat.

No he parlat encara de la universitat, però avui fa exactament un mes que la vaig començar. Estudiar periodisme a la Pompeu Fabra es va convertir en una espècie de cursa d’obstacles que semblava que mai arribaria a la meta. Una prova bastant sobrevalorada que vaig passar amb la mitjania de la mediocritat em va donar la benvinguda al meravellós món de la comunicació docent. I en aquestes estem actualment...

La veritat és que hi ha de tot: coses interessants i d’altres no tant (o gens), classes que aprofites a la pràctica combinat amb hores perdudes escoltant coses poc profitoses. De moment només és el primer mes però un ja es va fent a la idea de que va tot això: pràctiques i més pràctiques, treballs en grup per la vena i sortides amb la classe com si estiguéssim fent l’ESO (si l’altre dia ens van passejar per COM ràdio i tot!!!).

El professorat sembla bastant competent (això, evidentment, no vol dir divertit) i dia a dia vas veient coses que et sorprenen quan vens d’una carrera on estudiar la Dinastia dels Valor a l’època moderna era el fet més emocionant del dia. El meu professor de Redacció Informativa és el que sembla més exigent de tots. Té una habilitat especial per marcar-te en groc tot un text i dir que està tot malament, siguin 8 línies o en siguin 14, es igual. No em vull ni imaginar que faria l’home si veiés aquest bloc, li agafaria un cobriment (no veig el lead senyor Garrigós! A aquest text li falta cohesió i una redacció més ordenada oi?) La noia que ens fa Periodisme Electrònic és molt més comprensiva i t’ajuda a millorar les pràctiques, sempre que li donis un bon enfocament es clar. Val a dir que el professor de l’altre grup és un doble perfecte d’en Beni del Cor de la Ciutat, cosa que fa bastanta gràcia al mirar-lo pensant que en qualsevol moment et dirà: “no se si m’explico”.

I em queden les quatre teòriques. Llengua Catalana, amb un home que estima la llengua més que la saga dels Fabra. Sincerament, és divertit d’escoltar-lo parlar del català amb els ulls brillants d’emoció, però óstia, necessitem gent així! Introducció al Periodisme ja és una altra història. Són les primeres hores a la setmana, tres classes de dues hores que comencen a les vuit del matí i a les que costa molt aixecar-se tot i que expliquen algunes de les coses més interessants d’aquests complements de formació (així li diuen a això que fem per haver-nos saltat els dos primers anys de carrera per la cara). Avui mateix ens han fet fer una roda de premsa amb uns periodistes que han creat una agencia de noticies. Fins aquí tot normal, si no fos perquè és una agència de noticies internes del web Second Life (!!!!!). Per cert, sabieu que a Second Life hi ha un grup armat virtual?

La cosa més entranyable arriba amb Mister Perez de Rozas i les seves Tècniques del Periodisme Imprès. És curiós veure com el professor s’autoflagela mirant el Guardian i criticant el nou format de El País (lo único que han cambiado es el acento!!!). Aquest home s’ha convertit en un espècie d’ídol pels meus companys de classe, que riuen i (atenció perquè això és fort) l’aplaudeixen a cada comentari graciós que fa (no és això companys, no és això). La veritat és que jo no n’opino gaire perquè és la meva assignatura campana per excel·lència, encara que ens passi vídeos de l’Annie Leibovitz prou xulos. Finalment tenim Estructures de la Comunicació Social. Bé, aquí l’assignatura estrella d’aquest primer trimestre. Feia por el primer dia, el segon també una mica, un mes després encara fa respecte, però la Terribas no és tant terrible com a la tele. Les seves classes són interessants tot i que sempre s’utilitza el mateix truc: quan la senyora Mònica s’embala, au, una pregunta d’actualitat i encetem un profitós debat, sovint sobre principis ètics del periodisme (mai violarem un off de record, ho prometem), altres sobre intringulis del món que estem descobrint, també sobre política...una mica de tot. Només un consell, no li entregar-li mai una pràctica tard o la seva ira caurà sobre vosaltres.

I això és tot, de moment, ja anirem veient com va tot això tan relativament nou per mi...

(doncs ja està actualitzat)

Ramoncín, l´SGAE i la cultura de mercat

2007-10-18T01:05:00.000-07:00

Article publicat al periòdic l'Accent d'aquesta quinzena

A mitjans del passat mes de setembre es va celebrar a l´Audiència Provincial de Madrid el judici per la demanda interposada pel cantant Ramoncín contra la web de contrainformació de caràcter llibertari Alasbarricadas.org. Els fets es remunten al mes de març, quan el portal rebia la notificació oficial d´una demanda realitzada per la Societat General d´Autors i Editors (SGAE) en nom del conegut cantant i polemista madrileny. La base de l´acusació eren uns comentaris publicats als fòrums de debat d´Alasbarricadas.org i que, segons Ramoncín, atempten contra l´honor de la seva persona. El fiscal demanava 6.000 euros al portal per haver permès que el fòrum, un espai anònim i que rep una mitjana de 12.000 visites diàries, mantingués els comentaris suposadament ofensius.

Des del web llibertari s´ha entès la denúncia de l´anteriorment conegut com “El rei del pollastre fregit” com un atac directament de l´SGAE, a la qual acusa de seguir una estratègia global per crear un precedent que permeti controlar els continguts de la xarxa. Tot i el surrealisme de l´acusació, aquesta va rebre el sentit favorable del jutge el passat 19 de setembre en una mesura que des d´Alasbarricadas han valorat com un atac a la llibertat cultural de la xarxa. Actualment, des d´arreu de l´Estat espanyol s´ha creat una xarxa de solidaritat amb el portal molt àmplia que arriba fins al nostre país. A Barcelona, l´Ateneu Llibertari de Sants coordina les accions en favor del web entre les quals hi ha la recollida popular de fons per poder pagar la multa imposada pel jutge

Al tancar L´Accent d´aquesta quinzena, Alasbarricadas.org ja ha interposat un recurs a l´Audiència madrilenya per aturar un procès en el que hi ha en joc molt més que els diners d´un mitjà de contrainformació.

Sobre la privatització cultural

L´SGAE és un òrgan que genera una polèmica constant també dins el món de la música. Si entrem a valorar la seva definició, sempre segons els seus estatuts, és una organització sense ànim de lucre que gestiona el cobrament i la distribució dels drets d´autor i que alhora vetlla pels interessos dels editors. Aquesta declaració contrasta amb el que pensen alguns artistes; és el cas d´en Cesk Freixas, cantautor del Penedès, que veu aquesta Societat com "una sucursal més del capitalisme que privatitza el sector cultural i que frena als que comencem de zero. Apart parteix des d´una estructura íntegrament espanyola". En aquest mateix sentit es pronuncia en Rodrigo, membre de grups tan coneguts com els Pirat´s Sound Sistema i At Versaris: "El seu únic propòsit es privatitzar i treure el màxim benefici del sector". En aquest cas, es posa en tela de judici un debat etern sobre la cultura, el de la seva democratització.

Combatre aquest tipus de funcionament és un dels punts que reclamen els artistes que queden fora dels circuits comercials. Les alternatives a l´SGAE són complicades degut a la monopolització que suposa la seva existència. "Una de les opcions és construir un sindicat de músics que reclami els nostres drets laborals ja que, actualment, no tenim ningú que ens representi". Són paraules del valencià Xavi Sarrià, cantant d´Obrint Pas. Conversant amb diversos músics de l´escena alternativa catalana tots confluiexen en la idea de que "cal plantar-se", tal i com ens explica Rodrigo. Per l´Mc de Sants: "Existeixen alternatives però cal que tots les prenguem com a pròpies, per exemple, amb el tema de les llicències no comercials".

Noves tecnologies i futur

L´aparició de la societat de la informació tecnològica mitjançant internet ha suposat un gran ventall de possibilitats per a les noves bandes. Planes web com myspace o goear han suposat una nova forma de distribució i difusió de les obres de músics d´arreu del món. "Són eines imprescindibles pels nous grups que han obert una finestra il·limitada de contrapoder" ens aclareix Freixas. Aquestes plataformes permeten que les noves bandes puguin ser escoltades i comparteixin les seves obres amb persones d´arreu del món Tot i això, el debat no s´acaba aquí ja que són espais que no s´escapen del control mercantilístic, com myspace, propietat del magnat de la comunicació nord-americà Rupert Murdoch.

Sobre el futur del sector, sembla que hi ha una tendència a eliminar intermediaris entre les bandes i els seus seguidors potencials. "El que passarà és una incògnita però tot tendeix a que la relació entre grup i oïdor es vagi escurçant." Explica Xavi Sarrià, que no dubta a destacar la importància de les discogràfiques alternatives: "A nosaltres, treballar amb gent com la de Propaganda pel Fet ens ha ajudat moltíssim, però sempre partint des de la base que el seu projecte va molt més enllà d´un negoci comercial".

El que està clar és que alguna cosa està canviant dins el sector. Un bon exemple és el del Radiohead: els de Brighton han penjat el seu nou àlbum a la xarxa a preu voluntari, es a dir, els seus seguidors paguen el que creuen que val la seva música, siguin dos euros o en siguin trenta. Pel cantant de Pirat´s Sound Sistema, això és un fet molt positiu: "Mica en mica s´aniran trencant les bases de les estructures tradicionals". En aquest sentit en Rodrigo és optimista, "acabarem amb el monopoli de l´SGAE i ho aconseguirem organitzant-nos".

Una història d’amor

2007-10-11T12:07:00.000-07:00

Hi ha situacions que només es poden definir amb aquest títol tan enganxós vist a primera vista. El debat sobre el destí de les persones i com aquestes troben la parella que sembla nascuda per ser l’altre cara de la moneda és inacabable. Pots creure-hi o ser incrèdul, és una opció de cadascú fins que no et trobes en aquesta situació. Es llavors quan saps si has trobat allò que et tocava o si només són les casualitats de la vida les que et porten a conèixer una persona amb la que t’uneix un magnetisme difícil d’explicar.

Feia dies que em rondava pel cap escriure sobre en Marvin Gaye, no sabia gaire com ho faria, això si, tenia títol: De gran vull ser com Marvin Gaye. Però l’enfocament va canviar al adentrar-me una mica en la seva vida i obra.

Sempre n’havia tingut una imatge força equivocada. Des de fora el veia com el típic geni de la música soul, envoltat de bon rotllo en forma de dones, luxe i festa. Una situació a priori (i posteriori) bastant superficial, però era una persona de que els mires a les fotos i penses: que bé que viu, que feliç que és. Res més lluny de la realitat.

La seva música és d’aquelles que tots coneixeu però poquets saben que en Marvin n’és l’autor. És el cas del Ain’t no mountain high enought, reclam publicitari d’Amena (desprès Auna, ara Orange) ja fa uns anyets. Entre les múltiples versions del Libre d’en Nino Bravo és va colar als nostres televisors aquesta sintonia que ha servit de banda sonora per parelles d’arreu del món els últims 40 anys. També cantava el You’re all I need to get by, un dels temes més remesclats i samplejats de la història.

Mavin Gaye va néixer a Washington DC al mateix temps que acabava la nostra guerra civil, al 1939. Fill d’un predicador d’una de les centenars branques del cristianisme que hi ha a Estats Units, és va iniciar al món de la música com tant nois negres americans de l’època, amb el Gospel. Ja de ben petit, en un món de segregació i apartheid va adonar-se que la seva veu era la millor eina per sortir de la precarietat en la que vivia. Des de llavors, es va dedicar a treballar-la per poder viure amb allò que millor se li donava: cantar.

Desprès d’uns temps d’underground artístic va arribar a la ciutat per excel·lència del soul i el blaxploitation: Detroit. A la ciutat dels cotxes i els Pistons s’estava formant una escena de la qual ell n’acabaria sent el màxim protagonista. Sota l’aixopluc del mític segell Motown (discogràfica on també gravarien els imprescindibles Jackson 5) la seva carrera va començar a pujar com l’espuma. En Marvin ho tenia tot per triomfar, una bona veu, una bona planta i un saber estar al escenari poques vegades igualable a la història de la música.

A Detroit coneixeria a la dona de la seva vida, la Tammi Terrell. Ella havia estat captada pel famossísim James Brown i sobresortia per una veu molt dolça que ràpidament va fer obrir els ulls de Gaye. Diu la llegenda que va ser allò que en diuen “un amor a primera vista”. La connexió personal entre ambdós va arribar al instant. Mai van ser parella, sempre van trobar coses que els allunyaven. Però no hi ha història més real que la seva. Tot i que sentimentalment les barreres que es trobaven els impedien anar més enllà, junts van formar el duet per excel·lència de la música negra. La seva compenetració al escenari era perfecte i els dos discs que van treure junts resten com a llegendes incunables del que ha de ser un àlbum soulero.

Les cançons d’amor i desengany cantades per ells ho feia tot molt creïble (de fet ho era) que el típics temes PIMP que corrien per aquella época, on la xuleria s’imposava als sentiments. Era evident que la química que despertaven no era perquè si i el binomi Gaye-Terrell arrasava allà on anava.

Però va arribar la fatalitat. A un concert l’estiu de 1967 la Tammi es desmaiava, literalment, als braços d’en Marvin Gaye a un escenari i en plena actuació. Una escena totalment melancòlica que va portar la cantant a l’hospital amb un pronòstic de tumor cerebral incurable. Va patir fins vuit operacions fins a morir l’any 1970, durant aquests tres anys, Gaye no es va separar d’ella ni un sol instant, i inclòs li composava cançons per cantar junts un cop es poses bé. Aquest dia no va arribar mai i segons va explicar el cantant de Detroit, “sento que amb la seva mort, una part de mi ha marxat amb ella”.

Tres anys va tardar a recuperar l’esma per cantar desprès de superar un profunda depressió. Però ho va fer, i com ho va fer! El seu àlbum What's Going On (Motown, 1971) es considerat per molts com el millor disc de soul de la història. Però això no era tot, va tornar un Marvin diferent, un home que cantava contra la corrupció política, sobre el racisme, sobre l’abús de les drogues de la comunitat negra, però sobretot sobre la Guerra del Vietnam. És l’època d’en Muhammad Ali i la seva negativa a viatjar a una altra aventura imperialista americana. Per això, mentre en Muhammad golpejava al sistema a cops de puny ell ho feia cantant “on voleu que vagi?”. La anècdota d’aquest disc és que Motown va tardar força temps a treure’l i quan ho va fer no li va donar gaire publicitat ja que creien que no tenia sortida. Evidenment, quatre decades més tard, és el disc més vengut de la història de la discogràfica.

Els anys 80 no van acabar de reafirmar la tornada indiscutible de l’artista. La seva addicció a la cocaïna el va anar apartant dels escenaris i cada cop es veia més públicament el seu defalliment personal. Sembla que mai va superar la mort de la dona de la seva vida. Finalment, l’1 d’abril de 1984 Marvin Gaye moria disparat pel seu propi pare mentre discutien.

Aquell dia d’abril, en Marvin i la Tammi es van retrobar, segur que no hi haurà cap muntanya que els torni a separar.

explicant contes estranys

2007-10-05T15:40:00.000-07:00

No acostumo a seguir gaire l’ordre de les novetats discogràfiques. Certament no estic massa atent a tot allò que va apareixen fora de l’àmbit del que em manen escriure. Per això, el que sona al meu entorn es bastant atemporal i poques vegades espero amb moltes ànsies un nou disc (potser l’últim que vaig esperar molt, el d’Arctic Monkeys, i no n’hi havia per tant).

Per desgràcia no hi ha gaire blocs en català on podeu estar atents de tot el que va sortint, almenys jo només segueixo el d’en Roger Palà (Enderrock) o el Mai a la vida (Sants3radio). L’amic Felip de Benissa també està prou atent del que es va movent per les esferes sonores, però diria que va bastant al seu aire com jo i escriu més del que sent que d’allò que està de més moda. En castellà hi ha molt més on buscar...però per aquest mateix motiu, ni els anomeno.

Sempre faig introduccions que desprès tenen poc a veure amb el que parlaré, però em surt així i com és un bloc personal, millor no donar-hi gaire voltes. Bé, que tot això era per justificar que sis o set mesos després de sortir parli del disc Cuentos chinos para niños del Japón (Naïve, 2007) o el que és el mateix: el segon àlbum dels Love of Lesbian en castellà.

Aquest és un d’aquells grups que porten anys i anys treballant-s’ho des dels circuits indies de l’Estat i que, probablement, mai ompliran gran pavellons ni estaran als primers llocs de vendes de l’FNAC (encara que pensant-ho millor...algú compra algun disc? Algú ven algun disc? L’FNAC serveix per alguna cosa més que per que se’t caigui la baba mirant la nova Apple Store?). Però amb més d’onze anys de carrera a les seves espatlles, els barcelonins tenen una carrera més que consolidada. Hi ha un punt d’inflexió a la vida d’aquests reis del BAM -hi toquen sempre- i és l’any 2005 quan publiquen Maniobras de escapismo (Naïve), el seu primer treball sense llengua saxona de protagonista. Fins llavors els Love of Lesbian ja eren un referent estatal d’un pop que s’apropava per moments als experiments sonors de Yo la Tengo o Dinosaur Jr.

Fou el seu pas al castellà el que els va ajudar a fer el pas de grup de culte a primera divisió del pop indié llatí. Aquell disc incloïa cançons d’aquelles que no et canses d’escoltar, exemples: Houston, tenemos un poema, Maniobras de escapismo o la indispensablement genial Marlene, la vecina del ártico, una cançó que se’t queda a dins i no hi ha forma humana de treure (...i et trobes pel carrer sol i cantant... “Siguen en la puerta, ¿eres tú? Pues sí, resulta que eras tú, cómo son las circunstancias”). Al text que vaig escriure sobre la Mercè d’enguany ja en vaig donar l’opinió: el millor grup de pop estatal. Però ens faltava una mica de salsa per confirmar que en Santi Balmes i companyia mantindrien el nivell. I sí, indubtablement que ho han fet.

Lletres metafòriques (als amants d’Antònia Font i en Joan Miquel Oliver els agradarà) acompanyant melodies suaus, senzilles i agradables. Pop d’alta qualitat no només apte per l’estereotip de poppie gafapasta amb roba de quadres que freqüenta el Be Cool o el Sidecar. A Cuentos chinos para niños del Japón en trobem per mirar i remenar des de l’inici, amb una lenta entrada a Universos infinitos que ve seguida de temes amb majuscules: Niña imantada, Noches reversibles i Los colores de una sombra cançons 100% Love of Lesbian que posen el llistó ben alt des de bon principi, la primera d’elles, una d’aquelles que t’agradaria escriure i que t’escriguin. Els moments més experimentals del disc són més irregulars: a Villancico para mi cuñado Fernando se’n surten però en canvi a Shiwa, amb aquell aire platjero hawaià, no gaire.

I dels experiments a dos dels temes de l’any. El primer, cançó increïble: Me gusto (“soy un ser divino, ven a adorarme!”). El segon: Dios por dios es cuatro. Difícil, molt difícil quedar-se amb una quan les pots tenir totes dues. Això si, una de les coses que no fa el grup català és discs gaire llargs. A aquest últim és conformen amb 11 pistes, dos interludis –que són silencis :S- i una especie de versió xunga de Shiwa.

Davant un àlbum tan rodó com aquest em queden algunes preguntes a fer. Faran cançons en català algun dia? Sortiran del circuit alternatiu? Bé, la segona resposta ja la se, evidentment que no

Aps, a tot això tampoc he aclarit gaire perquè avui escrivia sobre els Love of Lesbian....doncs aquest vídeo és el motiu

I no oblideu que vosaltres sou els imprescindibles

2007-10-03T09:08:00.000-07:00

La protesta pel dret d’expressió i manifestació del passat dissabte va estar marcada per un fort dispositiu policial que va impedir als assistents a la marxa a tenir una lliure circulació pel centre de Barcelona. Segueixen sense deixar-nos expressar, coarten les llibertats més bàsiques i treuen la porra a la mínima que poden/volen

No puc fer res que admirar a tots aquells que hi van assistir. Sou imprescindibles, de debò

Penjo un article que he escrit a la Directa sobre l’actuació dels mitjans de comunicació aquests dies

La realitat fora del bucle

L’altre dia una professora de la meva facultat va dir una frase que em va fer reflexionar. Segons explicava, els periodistes no creen una realitat sinó que és limiten a donar-ne a conèixer una de ja existent. És evident que tot allò que ens ensenyen els mitjans de comunicació són temes que estan al carrer, però no ho oblidem, hi són perquè precisament ells els posen. Per saber que passa a vegades cal anar més lluny de tot això, fora d’aquest món de diaris i televisions, un món que existeix, que camina, que protesta, que prova de canviar les coses.

Aquella frase em va fer venir al cap el cas de Ciudadanos, no eren cap realitat, no tenien cap base social, un partit sense militància ni precedents històrics més enllà de principis de segle. I aquí els tenim, amb diputats al parlament i regidors als ajuntaments catalans poc desprès de complir l’any de la seva creació. La culpa de tot això no la tenen només els mitjans de comunicació però és evident que sense el seu ajut ells no serien on són. És la delimitació de la roda del poder, el bucle que formen els poders econòmics i polítics que tenen en els mass media els seus més fidels aliats. I aquí no entrem nosaltres.

Que un moviment rupturista tregui cinc mil persones al carrer el passat 11 de setembre sembla que no interessa a ningú. Era una realitat o una ficció? Perquè els que caminàvem pel carrer Comerç de Barcelona no érem hologrames ni personatges de còmic. Existíem i existim i som els mateixos que en Jaume Roura i l’Enric Stern. Ells si que han interessat a la opinió publica, ells si que formen part d’una realitat: l’antisistema que no té altra feina i és dedica a cremar fotos de la família reial espanyola.

Evidentment que és bo que arreu és conegui que som antimonàrquics, que som independentistes i que no ens limitem a acceptar allò que ens imposen. Però justament amb una setmana de diferència passem de no existir a ser portada dels diaris com si aparegués una nova Kale Borroka a la catalana d’un bolet que ningú sap d’on ha sortit. És així de trist, ens utilitzen quan i com volen i no hi podem fer res. Seguir treballant perquè algun dia siguem noticia pel que construïm i pel que creem, penso que aquesta és la millor manera de demostrar que hi som a tots aquests a qui no interessa explicar que estem allà. Per això cal seguir creant les nostres pròpies estructures de contrapoder, els nostres mitjans de comunicació (com aquest que teniu entre mans), les nostres assemblees de base, les nostres candidatures municipals. Tot allò que ens fa créixer de forma irremeiable cap a noves formes organitzatives amplies i sòlides

Serà quan això no ho podran aturar, perquè serà tan obvi que no ens podran silenciar. Potser llavors es decidiran a explicar aquesta realitat, no la que ells volen veure, sinó la que és.

...i aquests on paren? (crònica d'una cançó)

2007-09-27T08:52:00.000-07:00

Sovint hi ha bandes que durant un estiu, any o una petita època de temps aconsegueixen una efímera fama gràcies a una cançó que, per diversos motius arriba a tothom. Les formes d’arribar a dalt són molt variades i rebuscades, però totes les que mostraré avui segueixen el mateix patró: una cançó i au, ja us buscareu la vida (o us buscarem, perquè ningú saben on paren més enllà dels fans més acèrrims). Imagino que un cop omples sales de concert deu ser bastant dur tornar a l’anonimat després de sentir el teu tema a la radio del cotxe del costat. Suposo que aquella pel·lícula, realment infumable, que sortia en Tom Hanks i que és deia The Wonders deu reflexar perfectament el que deu sentir aquesta gent. Tota la vida marcada per una cançó...i el que deu ser més important, el que va ser i va durar tant poc, o encara pitjor mai va arribar a ser. Des d’aquí el meu petit homenatge als qui un dia ens van inundar els timpans amb una cançó i mai més en vam saber res.

N’hi ha que la sort la van trobar mitjançant la publicitat, és a dir que la seva cançó va resultar l’elegida per un anunci de televisió i a la gent li va agradar

Exemple:

Undrop: Amb la seva cançó Train van estar tota una primavera al saló de casa teva mentre et venien un refresc. Portaven un rotllo religiós una mica estrany i tal, així una mica del pal Hare khrisna. Qui sap, potser ara canten les famoses cançons de la fraternitat religiosa pel carrer rapats al zero i vestits amb túnica. A la seva època patinaven i per Sants sempre havia corregut la llegenda urbana de que havien parat per la plaça. Ves a saber...

Altres van fer una cançó bona i van tenir la sort d’aparèixer a les radioformules de l’estiu. Però això és una selva de la que se’n salven pocs

Exemple:

Fool’s Garden: Aquests alemanys van donar la campanada amb un tema que quedarà dins la cultura popular mundial del meravellós món de les tornades. Tothom coneixia i cantava allò de “I wonder how, I wonder why”. Actualment, encara tothom la coneix però després d’aquell disc on s’incloïa Lemon Tree van quedar pel record i poc més. Tot i això, no descarto que a Alemanya segueixin fent de les seves (aquests tampoc eren tan xungos...o si?)

També hi ha casos d’alternativillos que han arribat dalt de tot casi sense voler-ho. En aquest cas, a vegades és la pròpia desdiria la que fa que no segueixin a l’estrellat.

Exemple:

4 Non Blondes: En plena època del Grunge uns hippies amb roba comprada a l’Humana treien una de les cançons més destacades de l’any 1993, What’s Up. La cantant Linda Perry, una lesbiana militant ho tenia tot per ser una icona del moment. Problemes interns del grup van fer que la formació es separés només dos anys després de l’èxit.

Finalment, hi ha grups que fan una gran cançó o versió. Està a tot arreu i segurament serà un tema que recordarem tots. La seva carrera continua, però mai més els tornarem a sentir, el que recordarem serà aquella cançó que és el que quedarà per sempre.

Exemple:

The Proclaimers: Aquesta gent vinguda de les Illes Britàniques van treure el tema de la seva vida al 1988, era la cançó que obria el seu segon album i la cosa prometia. Allò va ser un autèntic boom i la seva carrera encara continua al 2007. La gran pregunta és: algú ha sentit alguna cançó més d’aquest grup.

Bé, això és tot, espero que mireu els videos perquè valen la pena...esperarem aviam si a l’Imma se li ocurreix el cinquè grup que queda pendent (no val el Mr Jones dels Counting Crows xD).

Edició d'última hora, no hi ha cinqué grup, l'Imma és pensava que els The Wonders existien de debó i no eren fruït de la ficció d'una pel·licula (jojojo...que gran tia)

En directe i per televisió

2007-09-24T08:04:00.000-07:00

Desprès de (no) superar el trauma d’aixecar-me al matí i veure que algun desaprensiu m’havia robat la moto i passar el dissabte de la Mercè entre la Comissaria de Gràcia i el sofà de casa amb cara de depressió ahir vaig anar al concert de Travis. Hagués estat genial poder parlar de la Mercè i de les moltes i interessants actuacions que hi havia, però el meu humor va fer un gir brusc al adonar-me del furt i només em vaig apropar al carrer Roselló per veure als escocesos, bàsicament perquè poquetes vegades actua un grup d’aquest nivell a cinc carrers de casa (és pot anar caminant grrrr).

El lloc escollit era el mateix on l’any passat havien actuat els ADF. La novetat (si se li pot dir així) d’enguany era bàsicament que l’escenari mirava a Girona i no a Tarragona Per altre banda, tot bastant semblant: empentes per aconseguir un bon lloc per veure al grup en qüestió i milers i milers de persones per tots els carrers adjacents. Això si, no hi havia cap banda del nivell dels Antonia Font de l’any passat que acompanyés als caps de cartell. Sent previsor vaig anar directament a veure als Travis, el plat fort, no sols de la nit sinó de tota la Mercè i dividiré la seva actuació en tres parts, les mateixes per on em vaig moure pels carrers de l’Eixample barcelonina.

Serien les 22’00 de la nit quan amb una hora de retard sortien a escena els Travis enmig d’una posada en escena poc original i no gaire cuidada. Un joc de llums força pobre darrere els artistes i una introducció amb símil i música de pel·lícules de boxa (no cal que digui d’on sortia la banda sonora oi?). El climax inicial, que vaig veure des de bastant aprop de l’escenari, va consistir en anar desgranant els temes més coneguts de la banda sense mirar massa el seu any de publicació. Així anirien sonant cançons com una genial My Eyes (The boy with no name, 2007), del seu últims disc però que serà un clàssic de la banda, Pipe Dreams (The invisible band, 2001) molt més energètic en viu que en disc o The Beautiful Occupation (12 memories, 2003). Tot això seria la introducció a un dels moments més esperats de la nit: el moment Side, el tema que els va portar a l’exit i que va sonar rodó.

En aquests moment em sortia de la massa proletaria groopie per anar amb els burgesos que s’ho miraven des de les pantalles dels carrers del costat. En aquells primers trenta minuts de batibull vaig assistir a baralles, empentes a doquier i estafes amb la venda ambulant de beguda. La meva capacitat pulmonar es trobava a les últimes així que el carrer Cartagena seria el meu proper emplaçament.

El punt i apart del hit dels Travis el seguiren els moments més pop melòdics de la nit amb temes com Closer ( The boy with no name, 2007). L’única nota negativa, la no inclussió del genial tema Happy en aquesta roda. I arribàvem al segon punt àlgid de la nit, la magnifica Sing, una cançó que, veient les emocions dels meus amics de pantalla, era la més coneguda pel públic. Va resultar divertit veure com derrepent tothom coneixia als Travis. En aquell moment, va succeir allò que no volia que passes, però que es veia a venir. Temes més lents i pesats. La meva opinió és que aquest grup val la pena quan es troba a ell mateix i no quan adopta poses al més pur estil Radiohead i això sembla que els agrada bastant. Bé, el moment “emtallolesvenesperquèRadioheadeslabomba” el va tallar Turn (Singles, 2003), amb una melodia molt agradable que tancava l’actuació dels britànics.

Era el moment de tornar al mig abans de començar el bis. Ara ja s’estava millor i hi havia ganes de veure com acabaria la nit. I ho va fer bé, molt bé. Amb referències al myspace als seus parlaments (“ei nenes, agregeu-me” es va quedar a gust el tio) va aparèixer Francis Healey, que per cert, portava un look molt a lo Chris Martin de Coldplay, per interpretar Flowers in the window només amb una guitarra i amb la resta de grup fent el cor. Segurament va ser el millor moment de la nit, tot i que mirant avui per internet, és una escenografia que repeteixen a tots els concerts de la gira. No s’estirarien gaire amb els extres, per acabar el Why does it always rain on me del seu últim disc.

En resum i conclusió, un bon concert d’un grup que guanya en directe aquelles coses que els fan un pel monotons en disc. Una agradable nit de pop més energétic que melancolic quan potser et podies esperar el contrari. Bé...potser un pel curt...i no van tocar la seva versió del One More Time de la Britney Spears que tant ha rodat per internet

tranqui tronqui

2007-09-22T16:58:00.000-07:00

Que et robin la moto serveix per diverses coses:

- no sortir el dissabte de la Mercè degut a la depressió que portes a sobre
- fumar un paquet de tabac quasi del tiri
- donar voltes pel teu barri buscant algo que saps que no trobaràs
- mirar compulsivament el e-bay en busca d'ofertes (no n'hi ha)
- visitar als Mossos i que et diguin "aviam si hi ha sort" mentre et piquen l'ullet

- adonar-te que el youtube no és perfecte i encara falten videos originals

i al paio que m'ha robat la moto, que el petin, però molt!

Anant cap a Beirut -per l’interior-

2007-09-20T13:23:00.000-07:00

Beirut és una ciutat situada a la costa del Liban. De fet, és la seva capital i allà hi conviuen cristians i musulmans (sunites i xiïtes) enmig del que és el centre comercial i universitari del país. Apart de tot això, moltes vegades sentim aquest nom als telenotícies perquè allà diuen que hi ha la Seu nacional de Hezbollah. Aquest fet és d’especial rellevància ja que quan l’exercit d’Israel li dona per muntar-ne una de grossa per l’orient mitjà, Beirut és un del seus objectius preferits.

Però no nomès és una ciutat, també és l’alter ego d’en Zach Condon. Novayorkés de 21 anys (tot un xavalin l’angelet) que sota el nom de la ciutat oriental ha bastit un univers de músiques del món on l’armonia i la tranquil·litat s’entremesclen amb la música folk i d’arrel. El seu primer disc, Gulag Orkestar (Badabing records, 2006) va ser composat i gravat quan l’artista només comptava amb 19 anys. El resultat és una lliçó de música centreuropea que agafa tocs d’aquell estil que tant ens agrada quan veiem les pel·lícules d’en Kusturica. I és que n’Emir i tot allò que arriba de l’antiga Iugoslàvia és el primer que et ve al cap al sentir aquest primer disc. Influències folkis d’en Surfjan Stevens (el referent de cantautor modern nord-americà) i veus melancòliques fan d’aquest àlbum un treball imprescindible a descarregar a la Mula. Ideal per tenir com a música de fons, és d’aquells ritmes que sonen agradables sense caure en l’avorriment. Cançons com Brandenburg, Scenic World o sobretot Postacards from Italy et traslladen a l’univers Beirut, un món de viatges i rutes desconegudes d’instruments poc habituals per aquestes contrades (mandolines, acordions, violins, clarinets o trompetes) sovint intercalades amb elements electrònics i ritmes més de cantautor clàssic

Gulag Orkestar (gran nom per cert) va precedir a un segon treball en forma d’EP anomenat Lon Gisland (Badabing records, 2006) que no només aporta temes sinó que ens ensenya cap on seguirà buscant i experimentant Beirut en el que serà el seu segon disc. Un treball molt esperat que veurà la llum en poques setmanes i que si segueix el que va mostrar al seu debut té pinta de ser un dels disc per excel·lència d’aquest 2007.

Talent per parar un carro, imaginació, originalitat i l’art de sorprendre són alguns dels trets que converteixen Beirut en un artista totalment recomanable!

+info al seu myspace

aquí el video de la seva cançó més coneguda fins ara: Postcards from Italy

Escriure per escriure (al vespre)

2007-09-17T17:58:00.000-07:00

La immensa majoria de vegades escrius per algun motiu, a vegades ho fas per uns ideals, altres, si hi ha sort, per feina, també ho fas per compromís, inclòs per fer curriculum si t'hi vols dedicar. Aquest bloc no és res d’això, suposo que simplement és per diversió, potser un mirall del que ets tu mateix i poca gent sap de tu.

Cap al vespre és quan estàs com cansat,
i no saps què fer i et quedes fixat,
i et trobes molt sol i el soroll s’esvaeix,
i mires al carrer i no hi ha gaire gent.

Igual és la pròpia soledat que un té a dins la que sovint t’empeny a escriure. Com diu la cançó, quan el soroll s’esvaeix. Llavors estàs sol, ets tu i el teu cap que dona voltes per saber que dir i que pensar. Intentes aconseguir un reflex d’allò que tens a dins sobre el que vols explicar. A vegades ho fas millor i d’altres pitjor. I sovint et bloquejes i no saps perquè. I creus que pots fer millor les coses, però no et surten.

I canvies els sons i tot et sembla més mort,
i vols cridar ben fort que n’estàs fins els collons.
Cap al vespre estàs trist i no saps on anar
i et prepares un whisky i no te’l pots acabar.

És d’aquelles vegades que abandonaries, potser fins i tot ho fas i ho deixes per un altre dia. Però no saps on anar, inclòs no tens on anar. I et trobes igual, davant la pantalla amb moltes coses a dins i però alhora sense saber que dir. És una sensació estranya la que t’empeny a plasmar les idees en un format orgànic. Ningú t’havia avisat que això fos tant difícil.

I t’encens un cigarro sense ganes de fumar,
i l’apagues aviat i et tornes a aixecar,
i de sobte tens por de sentir-te tan buit,
i te’n vas cap al pub i no trobes ningú.

I sí, no pares de fumar, realment no en tens ganes però ho segueixes fent...això si que t’ho havien avisat, de fet ho fan constantment. Conec la sensació del sentir-te buit de no saber si algú ho llegirà, si a algú li agradarà o si ho miraran de passada. Una bona dosi d’humilitat va bé per entendre que no cal que ningú ho llegeixi ni et digui que és genial mentre tu estiguis satisfet del que has fet.

I surts fora al carrer i comences a córrer,
i el vent et va ressecant el que sembla una llàgrima,
i t’atures cansat, amb el nas ple de mocs,
i t’empatxes de nit i respires ben fort.

Però que complicat és a vegades està content amb tot això. No plores, però per dins podries ser un llac ben fons. Però és el que has decidit fer i no hi ha volta enrera. Segueixes sol davant la pantalla amb un text tan inconnex com aquest i una nit llarga com la d’avui. Només vols acabar l’escrit, sentir-te molt millor i potser poder dormir tranquil d’una vegada pensant que tot s’ha resolt.

Cap al vespre és quan estàs com cansat,
i no saps el que fer i et quedes fixat,
cap al vespre estàs trist i no trobes ningú,
i t’empatxes de nit i no saps qui ets tu.

I arribes a l’últim paragraf sense saber exactament perquè ho has escrit. Llavors és quan t’adones de la màgia de tot això. Ho fas per tu. Perquè necessites fer-ho per no donar-li un cop de puny a la paret, per no plorar, per desfogarte i trobar la comoditat de la soledat amb tu mateix. Segurament no et servirà de res, però la nit se’t acaba fent una mica més curta. I això avui, és digne d’agrair.

Gràcies al Lluís Gavaldà per la inspiració, si es que algú en troba alguna.

Sobre l’incivisme i la Barcelona cool

2007-09-17T02:48:00.000-07:00

Quan vaig obrir aquest bloc ho vaig fer per poder parlar sobre coses sense massa transcendència a la meva moral o estat d’ànim. En altres paraules, per escriure sobre política i coses que em posen de mal humor ja tinc altres espais més adequats per fer-ho. Però dissabte em van explicar un cas que m’ha indignat profundament. Estava amb uns amics a un d’aquells restaurants tant moderns del Born, era una “despedida” de solter on els teus amics acaben portant òrgans femenins de plàstic al cap i la nit acaba al lloc més inhòspit inimaginable. Sopàvem mentre un amic em va dir si l’acompanyava a fer un cigarro a fora. Al sortir em va explicar un cas que em va fer reflexionar sobre el que s’ha convertit la meva ciutat. El dijous passat el meu colega es trobava patinant a la part de dalt del MACBA (recordem, una entitat privada amb seguretat privada) quan van aparèixer els popularment coneguts com a “pitufos”, és a dir, la Guardia Urbana. El resultat de la seva trobada és un skate de per vida a comissaria (o a mans del fill d’algun urbano, o vengut al mercat de Sant Antoni com qui canvia cromos) i una multa de 300 euros per patinar a la via pública emparant-se en la normativa del civisme . Que et posin una multa que si sumem arriba tranquil·lament a les vuitantamil peles té tela, però no és quelcom poc habitual. Jo mateix tinc una multa a casa de fa 7 o 8 anys per patinar al World Trade Center de Barna. De fet, si un dia us avorriu (molt) podeu anar al mateix museu a veure com sovint arriba una furgoneta més coneguda com “el caçador de taules” (si si, del pal El caçador de bolets o El caçador de cocodrils) i prova de robar els patins de la gent mentre aquesta corre pels carrers del Raval per mantenir sota el seu poder allò que es va comprar amb tanta il·lusió per fer saltironets i passar-ho bé una estona.

Però que va passar dissabte? Doncs dissabte la companyia nord-americana de bambes i roba DC va organitzar un campionat al ben mig del MACBA. Evidentment va demanar permís a l’ajuntament i sota previ pagament de milers d’euros aquest els va cedir l’espai...amb ambulància inclosa!!!

Sincerament, que els petin als de DC i les seves parafernalies patètiques. Però és que el paper de l’ajuntament és lamentable. Es clar, queda tant maco i tant modern passar un dissabte pel centre i trobar com la marca de moda en monta un campionat de l’esport de moda al mig de la ciutat. I més quan paguen oi? Aquest dissabte al MACBA no va venir ningú a regar (com cada dia fan A LES 19 DE LA TARDA...i que reguen? Si no hi ha verd en dos quilometres a la rodona!) ni el caçador de taules ni cap altra autoritat a fer-te fora. Aquest dissabte al MACBA hi havia centenars de “gent guai” veient els malabarismes del personal, tot un aparador perfecte per la Barcelona que ens volen vendre i no existeix.

Com sempre, són els diners els que decideixen les coses, que és allò considerat cívic i que no. El que no entenc és que diran quan aquesta tarda baixi al museu a patinar i amb una mica de –mala- sort em vulguin treure el patí.

“si el dissabte es podia! Que ha canviat en dos dies?”

Un altre tema és com el mateix dia organitzaven un festival de música rap a la Plaça dels Àngels (on l’entrada se’n devia anar als 30 o 40 euros...com el Sonar vaja). Clar, aquests paguen i poden fer un concert al centre fins les tantes de la nit....quina ràbia!

...i tots contents, Barcelona és cool, l’Ajuntament ha guanyat diners per invertir en nosaltres, DC es forra venent bambes i roba i els fills de tots els urbanos de BCN tenen un skate a casa seva...

però el meu amic no

Estil Bustos go home!

2007-09-14T18:47:00.000-07:00

simplement sense paraules...felicitats a la penya de Sabadell perquè això es molt genial!

ai, manuéééééé

(la cançó enganxa i tot)

Kevin Smith: cinema sense pretencions

2007-09-13T04:31:00.000-07:00

Hi ha grans pel·lícules d’aquelles que formen part de la història universal que no he vist, diria que la majoria. No puc parlar sobre Buñuel, Federico Fellini o Orson Welles ja que tret d’Amarcod, Novecento i Ciutadà Kane no n’he vist cap altra d’aquests grans mestres del cinemascope. Imagino que deuen ser molt i molt bons però encara recordo la dormida amb la que vaig homenatjar a en Citizen mentre aquest creava un gran imperi. Tampoc m’agraden les pel·lícules de culturetas, aquelles que passen als cinemes Verdi i que no s’entenen. Metàfores i escenes on has de descobrir un simbolisme amagat que sembla genial però que jo no pillo. Imagino que Lost in Translation és el millor exemple. Agafa qualsevol modernillo del carrer i comentes que el film de la Soffia Coppola és la cosa més lenta i buida que has vist a la vida. Millor no ho facis o li agafarà un cobriment. Després estan les superproduccions. Amb aquestes mira, em distreuen però mai pago 7 euros per veure-les al cinema. Em sentiria estúpid fent cua per veure Spiderman VIII o Piratas del Caribe XV. Ja les agafarem del videoclub o li demanarem a la mula, que de borrar-les sempre ets a temps.

No se perquè faig aquesta introducció, però suposo que ajuda a entendre que m’agradi aquest tio. Les seves pel·lícules són estúpides, ridícules i escatològiques. Pensant-ho bé, és bastant xungo que digui que miro (i disfruto) amb les seves obres. Però és el que hi ha i per mi en Kevin Smith és genial. Ell està a aquell olimp particulars de directors que segueixo. Com he dit, no soc un gran expert en cinema i llevat del Kusturika, en Larry Clark i alguna del Woody Allen i en Tatantino no espero amb ànsia cap film.

Smith reuneix a les seves pel·lícules trets típicament freaks americans: afeccionat als esports (Hoquei gel), als còmics i a les pelis de culte (Star wars i coses del pal). El seu primer treball el va rodar al seu lloc de treball i en blanc i negre. Era Clerks (1994) i amb un recursos molt minsos va aconseguir rebre el primer premi al festival de Sundance (antiga mostra de films underground organitzada per l’actor Robert Redfort, actualment ja és gairebé un festival comercial més). Per poder rodar Clerks, Smith va haver de vendre tota la seva col·lecció de còmics i donar d’alta una vintena de targetes de crèdit amb saldo de 2000 dòlars. Rodada amb 21 dies i un pressupost de 20.000 dòlars, l’opera prima del freak de New Jersey va ser reconeguda mundialment pels seus diàlegs sarcàstics i incendiaris.

Seria el principi d’una saga que inclouria fins a sis films, tots relacionats entre sí per personatges i guió. Rodejat d’amics que després serien estrelles (els casos més sonats són Matt Damon, Ben Afleck i Jason Lee) va crear un submon que reflexa irònicament la societat americana. Després de les aventures dels dependents de videoclub de Clerks vindria una obra no menys brillant: Mallrats (1995). Amb l’aparició estel·lar de la Shannen Doherty (la inaguantable Brenda Walsh de Sensación de Vivir) la història tenia un guió ben simple: uns grups d’amics passant un dissabte a un centre comercial. Material més que suficient perquè en Kevin Smith en tragués petroli.

La pitjor peli de la saga: Perseguint a l’Amy (1997) i Dogma (1999), una genial i rebuscada història sobre déus i dimonis en plan apocalíptic (i divertidíssima és clar) tancarien el primer cicle de les pel·lícules d’Smith.

Però amb l’inici de segle, el director obès i sarcàstic va recuperar els seus antics personatges mentre treballava en guions com el de l’Indomable Will Hunting i dibuixava còmics de les seves obres. Jay y el silenciós Bob ataquen de nou (2001) va ser el retorn més esperat. Aquest parell eren dos dels elements més freaks que havien aparegut durant tota la seva filmografia. Un alt i prim i un baixet i gordet (el propi Smith) que es dedicaven a vendre marihuana, drogar-se i fer plans genials per a qualsevol bestialitat imaginable dia rere dia (per més referències, veure els croquis de plans a Mallrats) a ritme de heavy metal i de crits sordidors a qualsevol persona humana femenina que se’ls passi per davant. Sens dubte és una peli poc recomanable per culturetes varis. Però que coi, et rius un munt amb ella. No cal buscar-li gaires peus al gat: en té quatre (o no? mai he sapigut com va aquest tema dels tres peus).

L’última pel·lícula d’Smith ha estat Clerks 2(2006). Els antics regents del videoclub ara treballen a una cadena de fast food. I la història? Doncs la de sempre, una tonteria enfrascada amb diàlegs inacabablement estúpids que et fan caure del sofà de riure. No hi ha més. Sí, perdó...hi surt la Rosario Dawson, plus imprescindible a comentar per no perdres Clerks 2.

NO VEURE AQUEST VIDEO SERIA UN DELICTE :)
(promoció de Mallrats)

Aturem…estic apunt d’escriure un post sobre els Lagwagon

2007-09-06T15:54:00.001-07:00

me ism, ofensiva tutupà! dice:
lo que mola d'un bloc és que pots escriure la primera parida que et rote, certament

jordi dice:
exacte

me ism, ofensiva tutupà! dice:
et fa sentir millor

jordi dice:
seh

jordi dice:
bé, començo a posar música d'ells i entra la melancolia, ja no hi ha volta enrera...avui escric sobre Lagwagon

No se si es culpa de l’insomni estival o de la nostàlgia de tot allò viscut, potser és culpa d’aquesta nit. L’altre dia, no recordo a qui ho vaig comentar, pensava en tenir una memòria adaptada a la dècada. En poder dir: “fa deu anys d’això!” i alhora que no et vinguin records d’infantesa, al contrari, que tot allò que tens al cap d’aquells temps ja siguin moltes de les coses que tens ara: amics, aficions i música entre d’altres.

Fa deu anys ja feia moltes de les coses que faig actualment, però es clar, un evoluciona (alguns li diuen créixer, altres madurar) i deixa a l’armari els pantalons talla xxxl (li treus alguna x), ja no es decolora el cabell (es fa una trena per estar a la última) i aquestes coses d’adolescents. Així que arribem a la conclusió que ens estem fent grans i que el temps passa mentre s’alternen moments bons amb d’altres que no ho són tant, records que queden per sempre i als que poses una música que els defineix.

Em veig a mi fa deu anys. Aprop de fer els setze, amb aquelles primeres taules que et duraven tot un any, fumant els primers porros i esperant a que qualsevol noia es fixès amb aquelles bambes Airwalk tan molones (i rascades de patinar, cosa que els donava un catxe digne de mencionar).

Aquella era un bona època, la millor. Estaves a l’institut i amb un parell de dies d’estudi aconseguies aprovar i les coses tenien unes solucions tan i tan fàcils. Com canvia tot més endavant. També eren les primeres vegades que sorties, les primeres nits de concert, al Garatge o Zeleste. No em perdia un concert dels grups que sonaven una vegada i una altre al meu walkman: NOFX, Pennywise, Satanic Surfers Millencolin, Pulley, Ten Foot Pole, Bad Religon o Strung Out. Tots tenien un denominador comú, guitarres accelerades, bateries de redobles a matar i veus melòdiques amb cors que ratllaven l’èpica. Hi havia moltes etiquetes que els definien: Punk-rock, Punk californià o Hardcore melòdic.

Però aquest post (Ausiàs, no m’has parat a temps) és sobre els preferits: Lagwagon. Enguany fa 15 anys que es van formar i des gairebé el primer dia han estat un dels referents d’aquest estil. Prominents tots de les costes de California van iniciar dues carreres paraleles: la seva i la de Fat Wreck Chords (discogràfica de l’inimitable Fat Mike, cantant dels NOFX) amb la que el segell iniciaria una trajectoria que arriba fins els nostres dies. El seu primer disc Duh (Fat Wreck Chords, 1992) ja va aparèixer com una tret d’aire fresc a l’escena. Cançons com Angry Days, Child o Parent’s guide to living eren una barreja de ràbia adolescent amb esperit rebel i totes aquelles preocupacions que tenim els joves. Dos anys després apareixeria un dels albums més complets que segurament he escoltat mai, una autèntica joia del punk-rock. Qui encara conservi una cópia del Trashed (Fat Wreck Chords, 1994) original pot estar content i l’ha de guardar amb recel i adorar cada cert temps. Catorze temes a cada un més genial: By for Now, Lazy, No one o una versió per tots coneguda del genial tema de Van Morrison, Brown eye girl. A aquest treball s’incloïa Know it all, un dels meus temes preferits (ever) i el que porto sentit tot aquest temps mentre escric.

Aquí s’acaba l’étapa més underground dels Lagwagon ja que al 1995 editarien Hoss (Fat Wreck Chords, 1995), el seu disc més conegut i vengut. Era una metamorfosi cap a la melodia i cap al gran públic, cosa que sens dubte, van aconseguir. Els acords de tems com Violins, Bombs away o la magnífica Sleep eren tant correctes que les podia sentir fins i tot la meva mare en aquells temps on sempre es queixava de la meva música massa cridanera. Aquell disc, apart d’agradar a la senyora Cubells, va posar al grup de moda i les samarretes amb el seu logo al davant estaven a l’ordre del dia.

Dos anys després vindria Double Platinum (Fat Wreck Chords,1997), que sense tenir els hits del Hoss (que per cert, és un tribut a un dels protagonistes de la seria nord-americana Bonanza) mantenia la línia melódica del grup.

Tanta melodia al final em van acabar cansant. Noves músiques i nous estils atacaven el meu cap, el rap es posava a primera divisió i aquelles bateries a tantes revolucions sonaven cada cop menys. Era el final d’una época i el principi d’una altra. Ells van seguir tocant, encara ho fan, però jo vaig canviar. Van haver de passar 6 o 7 anys per tonar a descobrir-los, ara no penso fer-los fer fora mai més!

algun dia faré un dels Pulley , Ausiàs..ho promet (com diries tu nano)

Presentada la Mercè! (Houston, tengo miedo...)

2007-09-04T16:58:00.000-07:00

Reconec que les dues últimes entrades han estat una mica estranyes. Primer una espècie de fotolog enblocat i després una reflexió més personal i difícil d’entendre si no n’ets part protagonista. Doncs després d’això torno a escriure de música i més que de música sobre les Festes de la Mercè (que dius, són ganes, però no hi ha son).

Aquestes Festes estan una mica agafades pèls pels ja que els barcelonins som molt de barri i ens estimem moltíssim més les coses més locals (les de Gràcia les millors, es clar). Però sempre trobes quelcom que fa arribar-te a algun dels escenaris que munta el nostre estimat ajuntament bipartit de socialistes i ecologistes de debò.
Faré una selecció (molt) personal del que crec que estarà bé passar-se mirant el programa, que per cert, està en PDF i va bastant malament de consultar ara mateix. La divisió és clara: en dies i escenaris (que hi ha molts i molt variats)

Plaça de Joan Coromines (és a dir, al MACBA): programació basada en el que trobem per aquells paratges normalment, es a dir, moderneo per la vena i molta ullera de pasta per metre quadrat. Així que com era d’imaginar hi ha molts grups que no conec i veient el panorama no coneixeré. Però dos dies a destacar:

Divendres 21: El pop per posar-se a plorar i no aixecar-te de Mazoni (altament recomanables si no teniu temps per pensar....uix, quina broma més xunga) amb la col•laboració del grandiós cantautor El chico con la espina en el costado (no, no faré cap més broma)

Diumenge 23: Aquest dia toquen els Conxita, amb la genial veu de l’Helena dels Pomada. Pop d’alta qualitat en català
+ info sobre Conxita a aquest article

Moll de la Fusta: Del centre modern de la ciutat a les antigues runes romanes i edificis romànics de la Plaça del Rei sense passar per l’escenari del Moll de la Fusta (no he vist res que m’agradi).

Dissabte 22: No trobo adjectius grandiloqüents que el descriguin. El millor és passar-se a veure’l i després opinar. Vaja, que toca l’Adrià Puntí

Diumenge 23: Doncs aquest dia també apareixen tot de grups dels quals no n’he sentit a parlar mai, però sorprèn que amb un cantautor basc amb nom de carbassa de l’1,2,3 (Rupert Ordorika) toca el Quimi Portet, també anomenat “el guapo de El ultimo de la Fila”, també anomenat “astre intercomarcal”. Totalment imprescindible

Portal de la Pau: Un historiador com jo hauria de saber que és aquest portal, però no és el cas. Així que buscant a la guia (virtual) de Barcelona sembla que la cosa està a les rambles tocant a Colon

Poc a destacar si no t’agrada la rumba ja que han apostat per aquest estil tant nostre per tots els dies. Grups que hi passaran: Gertrudis, Rauxa, Ai ai ai, Jaleo Real i companyia.

Plaça Sant Jaume: Lloc emblemàtic per una raó bàsica, és on el Barça celebrava antigament els seus títols...també hi ha la Generalitat del Principat i l’Ajuntament de Barcelona. Aquí trobem l’escenari Folk de la Mercè.

Diumenge 23: El dia del País Valencià a les festes. El cantautor Miquel Gil i els Sva-Ters, que ens oferiran una bona ració de cantades valencianes el primer i ska rumbero els segons

Parc del Fòrum: D’aquell inútil esdeveniment que va servir per carregar-se un barri i omplir butxaques dels empresaris del totxo català anomenat Fòrum de les Cultures en va quedar un bon lloc per patinar i fer concerts. També caldrà passar-s’hi.

Escenari 1. Divendres 21: El Inquilino Comunista a mi és un grup que no em desperta grans passions bàsicament perquè no els entenc. Tot i això, els de Getxo porten una carrera molt coherent i treballada. Si esteu pel barri, valdran la pena
Dissabte 22: Simplement la millor banda de pop de l’estat: Love of Lesbian (impossible no anar-hi)

Diumenge 23: Els mítics del rap espanyol SFDK i els pratencs de 7 Notas 7 Colores acompanyaran a una llegenda del rap underground nord-americà, ni més ni menys que El P (!!!!!!) l’MC dels Company Flow, sense dubte, història viva de tots aquells que estimem aquest música.

Escenari MTV.Dissabte 22: Tot i que fa bastanta mania assistir a un concert a un escenari que es diu així, els amants del house ben fet poden passar-se a veure als francesos Cassius i als reis del pop electrònic a base de Casio de Barcelona: Mendetz

Plaça Reial. Dissabte 22: En un ambient de pakis a birra un euro i anglesos passats d’alcohol sense saber si anar al Sidecar o al Jamboree arribem a la Plaça Reial on hi munten un gran concert el dia 22 amb un d’aquells grups que o t’agrada molt o l’odies a mort, Sidonie. Tot i això, els cap de cartell són, sense dubte, els irlandesos powerpoperos de The Undertones.

Antiga Damm: Un escenari que l’any passat es va estrenar amb grups de la talla d’Antònia Font i Asian Dub Foundation tornarà a portar als artistes més reconeguts de totes les festes: Travis. Pop vingut des d'Escòcia amb antics aires de radioformula que tancarà l’edició d’enguany a una ubicació on 5 minuts se’t fan molt curts. Acompanyant als famosets de la nit hi haurà, entre d'altres, els catalans Tupolev

I segons he pogut veure als webs de la Carrau i Betagarri aquests compartiran escenari el dissabte 22 segons diuen les males llengües, a la Rambla del Raval. A la programació oficial jo no ho he vist però vaja...si ells mateixos diuen que toquen ens ho haurem de creure!

Aps, passo de parlar dels concerts de els 40 i Cadena Cien...però per allà també estaran els Ojos de Brujo, La Troba Kung-Fu, Celtas Cortos, el meu veí, és a dir, en Peret i grups d’aquests que fan ràbia com Nena Daconte, Quijano o El Sueño de Morfeo (els de la núvia de l’Alonso).

Això és tot vist el panorama!

I no ho he trobat perquè no existeix

2007-08-30T15:08:00.000-07:00

És d'aquelles vegades que t'has de conformar amb alló que no vols, perquè no existeix...com aquest video

Tendresa

2007-08-26T14:37:00.000-07:00

Teatre Lliure de Barcelona a la tarda d’un 6 d’agost. Tranquil·lament ens en anàvem als 27 o 28 graus a l’ombra. Tres patinadors i un fotògraf. Més d’una hora i desenes i desenes d’intents per provar de fer una seqüència que quedi perfecte. Enmig d’aquell ambient xafogós apareix un nen desconegut amb evident Sindrome de Down. És llavors quan s’assenta al cantó del fotògraf per donar-me l’ordre de patinar o no. Sí, tot bé, segueix intentant-ho, merci nano.

La cosa no surt i la suor t’arriba als ulls. Sembla que avui no és el millor dia i arriba un moment que ni el cap ni les cames responen.

I ho deixes amb el cap cot. El nen que ha permès que seguissis provant-ho se’t apropa. Un somriure i una foto.

Gràcies!

Blur Vs Oasis en una guerra absurda (però jo era dels Blur)

2007-08-23T15:54:00.000-07:00

Si alguna cosa em d’agrair als anglesos durant els anys 90 és la redefinició (més que invenció) del Britpop. Aquest terme va aparèixer per primera vegada a la revista Sounds l’any 1987 com a reacció a la invasió nord-americana de l’escena popera internacional després de que els Rolling Stones i els Beatles arrasessin les llistes gringues durant gairebé dues dècades. A principis dels 90 un seguit de bandes procedents de les illes renaixien la millor tradició melòdica anglesa. Era el cas del Paul Weller (grans els The Jam) o uns mocosos The Stone Roses.

L’orgull nacional ferit va provocar que un seguit de bandes tinguessin el suficient ressò mediàtic i una inestimable ajuda discogràfica per crear un moviment que donaria noms claus per entendre la música actual. Sens dubte, aquestes empentetes anaven acompanyades de grans dosis de talent en casos com els de Suede (on el seu lider, Brett Andersson, va arribar a fotografiar-se amb un rètol on es llegia Yankees Go home), Supergrass, Ocean Colour Scene, Pulp, Charlatans o unes de les meves preferides, les Echobelly (Sonya Madan, et segueixo estimant!).

Durant tot els noranta les emissores no van deixar de radiar bandes angleses de britpop (els Radiohead van quedar una mica fora de tot això, però aquesta és una altra història) i sempre que semblava que estava tot explotat, apareixien nous grups sorprenents, el millor exemple, els The Verve.

Però la intenció d’aquest text no és parlar sobre el britpop, una cosa així m’ocuparia massa temps i no és el lloc. El que m’agradaria explicar és la guerra de bandes (uuuuuh) entre els seus màxims exponents: els Blur i els Oasis.

Els Blur, autoproclamats hereus de bandes com els Kinks o els Small Faces van ser els primers a sortir en escena. Amb un cantant (Damon Albarn) que feia les delícies de les adolescents i un primer disc que recordava als aires psicodèlics dels Stone Roses, Lesiure (Food Records, any 1993). Amb “She so high” com a tema estrella, aquest disc va fer sortir als de Londres del underground cultural, cosa que consolidarien dos anys després amb Modern Life is Rubbish. Amb aquell segon treball arribarien al top 15 de les llistes angleses i el grup va començar a sonar amb força i de fet, es preparava per la seva bomba de rellotgeria particular: Parklife.

Aquell disc, bé...aquell disc és “el disc”. Una referència més que obligada per tothom on hi trobes de tot: un single ballable a Girls and Boys, una melodia entranyable a End of a Century, una tornada perfecte a Parklife o una de les millors balades de la història a To the end. Perfecte de principi a fi en un treball que et deixa sense paraules.

Però els nens mimats i guapos de la capital no van comptar amb que des de Manchester arribava una altre obra mestra. Resulta que un parell de germans de cognom Gallagher també sabien fer bona música apart de ser hooligans del City, beure cervesa i adorar als Beatles. Oasis publicava aquell mateix any 1994 el Definitely Maybe. Que no és dir poc quan allà s’hi inclueix Live Forever o Rock&Roll Star...i que per acabar de rematar-ho va incloure a diverses edicions posteriors un hit tan inigualable (i a posteriori, una mica pastel) com Whatever.

I allà va començar al guerra (jisjisjis, com mola!). Creuament de declaracions per aquí i allà i competicions alhora de treure els singles. La cosa va arribar fins al punt que en Liam Gallagher (el cantant més estàtic de la història) va arribar a mofar-se públicament de Justine Frischmann (parella d’Albarn i cantant del grup Elastica). D’aquell enfrontament en van sortir molt perjudicats els Blur, la raó era ben senzilla: mentre els de Londres (molt més educats i segurament més rics musicalment) eren els nens mimats del poder i representaven la capital, els Oasis eren el retrat del triomf del macarrisme tant típic anglès i el somni de milers de joves residents a les ciutats perifèriques industrials. Els missatges dels Gallagher reflexaven alló que tothom volia sentir: legalització de les drogues, expulsió de la reina d’Anglaterra....tot molt de carrer davant la bondat dels Blur. Encara que sembli mentida aquesta polémica va anar molt més enllà dels mitjans de comunicació i al carrer la cosa estava ben clara...et podien agradar els dos, però uns havien de ser els perferits.

La catarsi de la guerra entre ambdós vindria l’any 1995 amb la publicació gairebé a la vegada dels dos nous treballs dels angelets. The Great Escape per part dels Blur i (What’s the story) morning glory pels Oasis. La meva opinió personal és que els Blur van guanyar per golejada aquest segon round. No seria una cosa generalitzada ja que ningú (repeteixo, ningú) podia competir amb dos temes dels de Manchester com eren Wonderwall i Don’t look back in anger. Aquestes cançons significarien l’arribada dels Oasis a l’olimp de la música, amb entrada triomfal als Estats Units inclosa. El disc dels Blur era molt més eclectic, original, complet i contenia autèntics hits com Country House, The Universal o Charmless Man. Però la victòria dels Oasis a nivell mundial era incontestable i la guerra entre les dos bandes va començar a decréixer.

Però el temps sempre posa a tothom al seu lloc i Blur va seguir fent discos rodons fins l’any 2003. Inclòs, el disc amb nom homònim l’any 97 va estar a l’alçada dels seus predecessors. Directes explosius i apropaments a tot arreu (gospel, power-pop, música electrónica) ha fet dels Blur un grup a tenir sempre en compte. I els Oasis, doncs aquests encara els tenim donant voltes i malvivint de les seves cançons antigues. Un servidor els ha vist als dos en directe i les comparacions són odioses. Serà que la dita clàssica de qui riu últim riu millor s’acaba complint de tant en tant.

Per cert, els Oasis es van posicionar a favor de la guerra d’Iraq, en aquell moment en Brian Molko (lider dels Placebo) va comentar el següent: ¿Oasis?. Bueno, creo que Blair necesita una ayuda mejor que la de ellos Una banda que dice "quien lee un libro es un idiota" no deberia meterse en política.

I la cançó, la poso d'Echobelly (que m'ha fet moltíssima gràcia recordarles) i així no em mullo...més

The Long Winters ara que acaba l’estiu

2007-08-21T15:28:00.001-07:00

En temps de blocs, myspace, youtobe o yendit són poques les vegades en que t’acostes a un dels teus antics amics d’infantesa: la televisió. Certament el progressiu desfàs audiovisual a base de programes imfumables unit a una xarxa que navega sense fronteres ni censura ha deixat la caixa tonta com un residu de telenoticies, futbol i Playstation (contant el seu lector de DVD com a tal).

Però encara, de tant en tant, et mires algo que val la pena. Va a dies com en el cas del Silenci? del canal 33, un programa presentat per Bibiana Ballbé, petarda oficial del Principat, musa nostrada de la moda i les noves tendències (puagh) i un accent forçat que vocalitza millor que la meva professora de català de l’institut. Doncs sovint la meva estimada Bibiana treu coses que estan bastant bé, és el cas dels The Long Winters.

Hi ha diverses coses que sorprenen a primera vista d’aquest grup:

- el nom, es tant melàncolic que et venen ganes de plorar

- són de Seattle, pàtria dels Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden o Nirvana (viva el grunge man’que muera!)

- el cantant té un aire al Ariel Santamaria, conegut regidor de l’ajuntament de Reus per anar als plens vestit d’Elvis i tenir la inclusió d’un follometre municipal dins les seves propostes electorals (don’t worry, be guantxi). Cada cop que més el veig més s’hi assembla el tipo!!!!

I de l’exterior passes a l’interior, és a dir, a la seva música que és el que val bastant la pena. Sense ser una referència típicament de Seattle ni molt menys, els nord-americans aporten melodies que es mouen perfectament entre el pop indie i el més comercial. El seu vocalista (aquell que s’assembla al Santamaria) té una veu que recorda als Counting Crows (van fer algo més apart del Mr Jones? Bé, deixem el tema) i ja fa un anyet del seu últim llarga durada: Putting the Days to Bed (Barsuk Records, 2006).

La història d’aquests llargs hiverns és una d’aquelles bastant típiques, un primer disc que no passava de prometedor i que va continuar amb un segon molt millorat que els portaria dalt de tot. Aquell When I Pretend To Fall provocaria que giressin per tot el món i que visitessin la nostra estimada ciutat en diverses ocasions. A destacar la cançó “Cinammon”, un tema que almenys a mi em recorda al gran (grandiós) Billy Bragg.

L’anima del grup és John Roderick, que apart de cantar porta tots els ets i uts de la banda donada la seva personalitat i eclecticitat. L’home, apart de historiador (com un servidor...bé, em falta algun que altre crèdit, val?) és tot un showman a sobre l’escenari, fet que arrenca un somriure constant del seu públic. Actualment està al caure el seu nou treball i no es passen per Barcelona des del Primavera Sound de l’any passat. Pel que diuen en directe són tot un espectacle així que haurem d’esperar a que tornin a dignar-se a viatjar a Catalunya per disfrutar-ne

Això és tot...llarg estiu amb els Long Winters!

Una bona persona

2007-08-16T05:41:00.000-07:00

Això de rebre els discs a casa és una cosa curiosa. Al principi feia il·lusió, t’arribaven i els escoltaves mentre pensaves que n’escriuries d’ells. Amb el temps l’emoció va decreixent i les portades agafen pols, algunes encara amb el plàstic posat. Però es clar, n’hi ha que els esperes amb ganes. Són compactes amics que saps el que els ha costat fabricar aquella caixeta de 20 centimetres amb les seves cançons a dins. I no només les seves cançons, les seves emocions, sentiments i la seva fe en un projecte. Tot recollit en un sobre que t’arriba a la bústia.

Al cap i a la fi, són ells mateixos els que provoquen que et sentis aquestes coses com una mica teves. Converses interminables amb els At Versaris sobre textos i bases, trucades sense convertura als Obrint Pas mentre graven pels nevats Ports del País Valencià, comentant com distribuir el disc dels Igitaia a la vora del carrer Progrés o fent un café al Terra d’Escudella amb la Pirata. Veure com tota aquesta gent viu la música provoca una inevitable sensació de tendresa i respecte a la seva feina.

Però bé, com indica el títol de l’escrit això va sobre una bona persona, un amic i company de militància política: Cesk Freixas. El paradigma de tot això que he explicat fins ara es podria resumir en aquest cantautor de Riudebitlles. Aviat farà quatre anyets (i és que el temps passa molt ràpid) que el vaig conèixer mentre els dos provàvem d’aprovar unes carreres que en aquell moment ocupaven una part minúscula en les prioritats de les nostres vides. En Cesk cantava i just estava gravant el seu primer àlbum amb la gent de Bullanga.

D’ençà fins ara han passat moltes coses a la seva vida, tot resumit en “El camí cap a nosaltres” (autoeditat, 2007). Un treball que no ha agafat pols a la meva habitació, al contrari, va sonar ràpidament a la cadena.

La primera cançó defineix l’artista bastant fidedignament, “Presentació i autodefensa” es una bona mostra del que és el Cesk que tots coneixem i quins són els seus objectius. No enganya a ningú ni prova de fer-ho i és que cantar per un mateix i per un projecte comú a la vegada és una de les satisfaccions més gran que (crec) deu tenir. Aquest nou disc aporta una característica que no vam trobar tant clarament al seu àlbum de debut i és que hi ha moltes cançons que donen la possibilitat de fer-ne una lliure interpretació: des d’una amistat a l’amor d’una parella fins a les reflexions d’un mateix passant per la visió política. És el cas de “Només sempre”, “Amiga” o “La vida fugint”. Un viatge interior a l’exterior a “El camí cap a nosaltres” i un record a aquella gent que viu privada de la seva llibertat per cometre el pitjor dels crims: lluitar pel que creien a “T’esperem companya” (amb sons electrònics inclosos).

Sempre trobes temes que són els que tires enrera una vegada. En aquest disc ho vaig fer amb “Ovidi”, un mig temps relaxant que ens evoca al genial cantautor alcoià, que segueix de vacances esperant l’hora de retornar. Una altre a destacar, “Avui serem el món”, un tema que dona molt bones vibracions amb una tornada enganxosa que evoca temps interiors de revolta.

I fins aquí el pas endavant d’en Cesk. Podria escriure desenes de tòpics d’aquests del pal es un treball molt personal o un valuós exponent de la nova generació de cantautors però això és un bloc personal i no crec que valgui la pena. Simplement m’agrada aquest disc i no cal donar gaires explicacions

...felicitats Cesk...

i compta amb un lloc per tocar a Gràcia ;)